L’objectiu d’aquest Pacte, que va aprovar el Fòrum per unanimitat, és posar les bases d’una política migratòria pròpia tenint en compte el caràcter democràtic, lliure i plural de la nostra societat i la tolerància i el respecte mutu com a valors.

forumUna representació del Fòrum de la Immigració, integrada per portaveus d’associacions i federacions de persones immigrades i també per entitats socials com Càritas, Metges del Món, UGT, Pimem o CAEB, ha lliurat al president Antich el Pacte per a la Igualtat, la Ciutadania i la Convivència. A l’audiència, hi ha assistit també la consellera d’Afers Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago i el Director General d’Immigració, Manolo Cámara.

L’objectiu d’aquest Pacte, que va aprovar el Fòrum per unanimitat, és assentar les bases d’una política migratòria autonòmica, pròpia de les Illes Balears, amb la qual afrontar les conseqüències generades pel fenomen migratori al nostre territori, tenint en compte el caràcter democràtic, lliure i plural de la nostra societat i la tolerància i el respecte mutu com a valors.

Durant l’acte en el Consolat de Mar, la consellera d’Afers Socials, Fina Santiago, ha destacat la importància d’executar polítiques transversals, és a dir, d’implicar a totes les conselleries del Govern en les polítiques d’immigració. És cert que s’estan aconseguint fites molt importants quant a la integració dels nouvinguts, però és important continuar fent un esforç en la fase d’acolliment, “ja que quan arriben, és quan més desprotegits se senten”.

En aquest sentit, la consellera ha recordat que la Direcció General d’Immigració ha incrementat de 400.000 euros a un milió la inversió destinada a les actuacions d’acolliment, finançament que es transfereix als ajuntaments en la major part, “ja que són els que intervenen en aquesta fase”.

Igualment, la consellera ha afirmat que encara “s’ha d’avançar molt en quant a la consideració de les persones immigrades com a ciutadans” en aspectes com els descomptes aeris, uns dels punts que més reivindica aquest col·lectiu. En aquest sentit, Santiago ha recordat que la majoria d’immigrants no comunitaris “paguen els seus impostos i no es poden beneficiar dels descomptes aeris pel fet de no haver nascut aquí”.

 


Fòrum de la Immigració de les Illes Balears.

Aprovat per unanimitat al Ple del Fòrum de la Immigració de les Illes Balears, en la sessió constitutiva del 28 d’abril de 2009. La presidenta és Fina Santiago Rodríguez i el vicepresident, Manuel Cámara Fernández.

Organismes públics i entitats que componen el Fòrum:

  • Direcció General d’Ocupació i Formació
  • Servei de Salut de les Illes Balears
  • Direcció General de Salut Pública i Participació
  • Direcció General d’Innovació i Formació del Professorat
  • Direcció General de Pressuposts i Finançament
  • Direcció General de Menors i Família
  • Agencia de Cooperació Internacional de les Illes Balears
  • Servei d’Ocupació de les Illes Balears
  • Institut Balear de la Dona
  • Federació de Entitats Locals de les Illes Balears
  • Ajuntament de Palma
  • Consell Insular de Mallorca
  • Consell Insular de Menorca
  • Consell Insular d’Eivissa
  • Consell Insular de Formentera
  • Delegació del Govern a les Illes Balears
  • Federación de Asociaciones Ecuatorianas de Baleares
  • Asociación de Colombianos en las Baleares
  • Associazione Italiana per la Cultura, la Scienza e la Società delle Isole Baleari
  • Casa Regional de Corrientes en Baleares
  • Asociación Cultural Islámica de Palma de Mallorca
  • Casa Argentina
  • Asociación Solidaria Ecuatoriana
  • Asociación Uruguaya de Baleares
  • Pachamama – Madre Tierra
  • Asociación de Chilenos
  • Federación de Asociaciones Argentinas en las Islas Baleares
  • Amigos de Venezuela y Baleares
  • Asociación de Inmigrantes Senegaleses (YAPO)
  • Casa Regional de Buenos Aires y su Provincia
  • Asociación Mallorquina de Acción Social
  • Nigeria Unida
  • Imagonem, Asociación de Teatro sin Fronteras
  • Asociación Casa de Perú en Baleares
  • Asociación de Inmigrantes Residentes en la comunidad de las Islas Baleares (AIRCIB)
  • Asociación de Argelinos Inmigrantes en las Islas Baleares
  • Asociación de Inmigrantes Marroquíes en las Baleares Al Maghreb
  • FACUA Balears
  • Obra Cultural Balear
  • Metges del Món
  • Creu Roja
  • Càritas Diocesana Mallorca
  • Coordinadora d’ONGD de les Illes Balears
  • USO
  • CCOO
  • UGT
  • STEI-i
  • CGT
  • CAEB
  • PIMEM
  • Federació d’Associacions de Veïns de les Illes Balears
  • Fòrum Insular de la Immigració de Mallorca
  • Fòrum Insular de la Immigració de Menorca
  • Fòrum Insular de la Immigració d’Eivissa
  • Consell Agrari Interinsular

 

PACTE

PER A

LA IGUALTAT, LA CIUTADANIA

I LA CONVIVÈNCIA

 

Preàmbul

Segons les darreres dades de les Nacions Unides, la població immigrant mundial frega la xifra de 200 milions de persones; al marge de la immigració per causa de les guerres, les catàstrofes naturals o les persecucions per motius polítics, ètnics o religiosos, el gruix de les migracions es produeixen per motius econòmics. Així, les que tengueren lloc entre la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX varen anar en paral·lel amb la industrialització, el colonialisme i l’expansió del capitalisme. Una onada posterior, que pot datar-se entre la postguerra i la crisi del petroli, va coincidir amb la nova divisió internacional del treball i l’articulació econòmica entre Nord i Sud; la següent, en la qual ens trobam, es produeix juntament amb l’emergència d’un nou model de desenvolupament econòmic, aquesta vegada a escala mundial sense precedents, al qual hem anomenat globalització.

La globalització  suposa canvis qualitatius pel que fa als anteriors models. És un procés fonamentalment econòmic, que consisteix en la internacionalització  a escala global dels capitals, els sistemes financers i el comerç. De la globalització sorgeix, com s’ha dit, una nova concepció del món, que passa de ser “un espai de llocs” a un “espai de fluxos”: fluxos de capitals, persones, informació i tecnologia. Aquests canvis en l’estructura econòmica modifiquen les estructures socials d’acumulació; guanyen rellevància els organismes supranacionals, a l’hora que es veu qüestionat el concepte d’Estat-nació. Els fonaments socials i culturals també es veuen alterats.

Partint d’un desenvolupament sense precedents de la tecnologia i les comunicacions, la premissa que s’imposa és la del funcionament del capital financer en temps real i la lliure circulació dels capitals. La producció, alliberada de les arrels polítiques i geogràfiques, creix exponencialment i té ja el món com a escenari. El desenvolupament global pressuposa la connexió entre regions, centres o unitats de producció global molt allunyades entre si i la seva integració en la producció mundial. Les taxes de guanys se sustenten, de manera directa, en el valor afegit i el cost reduït de béns, materials i mà d’obra, pilars de la competitivitat, i de manera complementària en l’especulació financera. El tractament a escala global dels recursos i les persones suposa també, inevitablement, la lliure circulació de la mà d’obra. Els grans moviments migratoris apareixen, per tant, com a estructurals, és a dir, que són una condició ineludible del mateix model de desenvolupament econòmic.

Aquest nou món global, interconnectat, immediat, de tecnologia enlluernadora, ric en recursos i capital humans, no camina, tot i això, vers una distribució més equilibrada; al contrari, les dades descriuen un moviment accelerat de la concentració de les riqueses i l’augment de les desigualtats i la pobresa. En termes del PIB, la distància entre països rics i pobres gairebé s’ha triplicat en els darrers quaranta anys; actualment, més de 2.000 milions de persones viuen amb menys de 2 euros al dia. Es preveu que per a l’any 2020, amb la tendència actual, la diferència entre la quarta part més rica del planeta i la quarta part més pobra hagi augmentant un 300 % en relació amb la d’avui.

Així doncs, el context dels moviments migratoris actuals per causes econòmiques és precís: fort creixement econòmic, amb la subsegüent necessitat de mà d’obra en els països desenvolupats, tant qualificada com poc qualificada, a fi de cobrir amb aquesta mà d’obra la demanda dels sectors terciaris i els llocs de major precarietat laboral; polarització de la riquesa, concentrada cada vegada en menys mans; augment de la pobresa i de la diferència entre els països rics i pobres. Recordem, a més a més, que la població mundial, que sobrepassa els 6.500 milions, s’ha duplicat en els darrers cinquanta anys. Per altra banda, hi ha acord a considerar que la immigració, com a element estructural de la forma en què es desenvolupa la mundialització, és un fenomen global, complex i integral. Global, per la seva dimensió planetària; complex, per la seva pluralitat (no hi ha una immigració, sinó moltes i de molts tipus); integral, perquè afecta a tots els aspectes de les relacions socials.

Aquest context determina la dialèctica que caracteritza els fluxos migratoris. Amb la globalització  es posa al servei dels mercats laborals una quantitat il·limitada de mà d’obra en condicions més que favorables. Per altra banda, la captació de la flor i nata del capital humà de països en vies de desenvolupament, o directament subdesenvolupats, aprofundeix en el seu empobriment i dificulta les seves pròpies possibilitats de creixement; per als països emissors, l’entrada de remeses procedents de l’emigració dels seus ciutadans no compensen, ni remotament, aquesta descapitalització. I juntament amb la immigració regulada hi ha un altre tipus d’immigració, aquesta forçada, que ve impel·lida no per la demanda, sinó per la pobresa dels països emissors.

Les polítiques d’immigració dels països receptors se sustenten en aquesta dualitat. Per una banda, es fomenten els fluxos migratoris en favor del creixement econòmic i les necessitats conjunturals del mercat de treball, la qual cosa fa que l’estatut de l’immigrant quedi subordinat a aquests objectius i que quedin relegades totes les qüestions que afectin, de manera àmplia, els drets de ciutadania. Per altra banda, es tracta de frenar la immigració no desitjada amb mesures defensives i policials com ara el control dels fluxos o els tancaments de fronteres, la qual cosa genera aquesta altra cara oculta de la lluna migratòria que són els irregulars, situació fronterera amb l’exclusió social en la qual ni tan sols els drets humans bàsics queden suficientment garantits.

La resolució  de les necessitats dels mercats laborals generen, doncs, noves problemàtiques, ja sigui de caràcter legislatiu, jurídic, social, educatiu o sanitari. Fent-ne abstracció, les tres més importants són les repercussions en la cohesió social, la integració de les persones immigrades en les societats receptores i la necessitat de repensar, perquè queda qüestionat, el concepte de ciutadania.

La immigració  a Espanya

Amb quasi quatre milions i mig d’immigrants regularitzats, en els darrers quinze anys Espanya ha estat, darrere els Estats Units, el segon país del món receptor d’immigrants. Són molts i variats els factors que han propiciat moviments de fluxos migratoris tan intensos cap al nostre país. En primer lloc, el fort desenvolupament econòmic, un creixement basat en el sector terciari, la construcció i els serveis domèstics, de manera que gairebé la meitat dels llocs de feina generats en els darrers cinc anys han estat coberts amb mà d’obra immigrant. En segon lloc, les característiques del mercat de treball, definible per la segmentació, la precarietat laboral, l’atomització empresarial, la baixa qualificació professional i l’altra taxa d’economia submergida, característiques totes que defineixen una demanda derivada del baix perfil. Un factor demogràfic destacable és l’envelliment de la població autòctona i com aquesta circumstància ha incidit en el mercat laboral. Altres factors rellevants són la proximitat lingüística, en el cas de la immigració iberoamericana, i la proximitat geogràfica en el cas de la immigració magribina. A tot això s’hi ha d’afegir l’atractiu que exerceix el clima i la qualitat de vida per a una part de la immigració comunitària, i les possibilitats obertes per l’espai Schengen per als immigrants comunitaris de països de recent incorporació a la Unió Europea, de la qual Espanya és, d’altra banda, la frontera sud.

Tota política d’immigració es recolza, o hauria de sustentar-se, en tres eixos: en la gestió dels fluxos, en els mecanismes d’integració de la població immigrada i en programes de codesenvolupament amb els països emissors. I tenir com a principi l’adopció d’un enfocament global, amb el benentès que el seu objectiu no arriba només al col·lectiu immigrant sinó a la totalitat de la ciutadania, en la qual, naturalment, s’ha incloure també aquest col·lectiu.

Encara que aquests darrers anys s’ha desenvolupat notablement el marc normatiu comunitari sobre política d’estrangeria, entre els estats membres de la Unió Europea es mantenen diferències en funció del grau de desenvolupament econòmic de cada país, els tipus d’economia, la situació dels mercats de treball, els vincles polítics, històrics o culturals amb tercers països o els principis legislatius; tot això determina la quantitat, els tipus de fluxos, les condicions d’entrada i l’estatus dels immigrants a cada país.

En el cas concret d’Espanya, la gestió dels fluxos migratoris, regulada per les successives lleis d’estrangeria, ha mantingut les dues vessants ja comentades: bàsicament, per a l’entrada de la immigració regular, els visats, els contingents anuals, les contractacions al règim general i la reagrupació familiar; pel que fa a la immigració irregular, el control de fronteres i el policial. Es va posar l’èmfasi en la segona, però la seva ineficàcia —i, en general, el fracàs de les successives polítiques d’estrangeria— expliquen la magnitud i la persistència de la immigració irregular i les sis regulacions extraordinàries massives que hi ha hagut des del 1986 fins a la darrera de 2005 (mecanisme també utilitzat per Itàlia, Portugal, Grècia, França i Bèlgica).

L’espectacular augment de població estrangera en un període tan curt de temps, juntament amb l’alta taxa d’immigració irregular, fan de la integració un eix prioritari. S’ha de ressaltar que, malgrat haver estat el nostre, fins fa poc, un país emissor i haver assolit la població estrangera la taxa del 10% al padró nacional, excepte casos puntuals, el fet immigratori no ha generat en la nostra societat conflictes rellevants; sobretot si es té en compte que la percepció social sol anar a ròssec dels canvis sociològics. Tot i això, és cert que davant l’evidència d’aquesta pau social de què parlam i que les persones immigrants contribueixen amb el seu treball i els seus tributs a la riquesa nacional i amb les seves idiosincràsies a la riquesa cultural, persisteix en una part de la població una percepció que podria generar un sentiment de rebuig, fonamentada en estereotips i falsos judicis, com ara que el fenomen migratori afecta negativament la cohesió social i la identitat cultural, o que posa en entredit els serveis socials, educatius i sanitaris; i en cas extrem, que està vinculat de manera intrínseca als problemes de convivència, seguretat i marginalitat.

El problema de la integració  és complex. En principi ho és el concepte mateix, que s’hauria de delimitar davant accepcions properes com assimilació, acomodació, cohabitació o coinclusió. Per altra banda, s’ha de considerar que ni és homogènia la població immigrant ni ho són els seus moments, ja siguin els d’arribada, assentament i arrelament, amb la qual cosa les accions es multipliquen en les seves específiques vessants. I el més rellevant és que fins fa poc, han estat els canvis successius als reglaments i a les lleis d’estrangeria allò que ha obstaculitzat més la integració: per l’estatus assignat a la persona immigrant, per la parcel·lació dels seus drets, per la ineficaç gestió dels fluxos, per la producció incessant de situacions d’irregularitat, que confronten, aquestes sí, amb el perill de l’exclusió social. Hom pot afirmar, sense por d’equivocar-se, que el Pla Estratègic de Ciutadania i Integració 2007-2010 és el primer intent seriós d’articular mesures amb aquest objectiu.

Pel que fa als programes de codesenvolupament amb els països emissors, el tercer eix d’una correcta política d’immigració, s’ha de dir que fins ara han estat tímids, embrionaris, mancats d’ambició i poc articulats a escala nacional, i la seva existència s’ha degut en gran mesura a la major o menor sensibilitat i interessos d’algunes comunitats autònomes i ajuntaments, encara que és cert que, atesa la seva necessitat, aniran prenent rellevància en el futur.

La immigració a les Illes Balears

Segons les característiques de la nostra economia, basada principalment en el sector terciari, amb un mercat laboral tradicionalment segmentat, estacional i de baixa qualificació  professional, les Balears es converteixen en una destinació atractiva per a la mà d’obra immigrant, ja que aquesta s’ocupa majoritàriament en els sectors que ens són constitutius: serveis, construcció, treball domèstic. El traçat gràfic que presenta l’evolució de la població immigrant a la nostra comunitat autònoma, amb una inflexió l’any 2000 després de la qual el creixement es exponencial, és molt semblant al que es presenta en el conjunt de l’Estat. Només que, a causa de la magnitud de la nostra població i el nostre territori, el moviment migratori ha arribat a ser, sens dubte, el fenomen social i demogràfic més important de la nostra història recent.

En poc més d’una dècada, els 30.709 estrangers amb permís de residència que hi havia a les Balears el 1996 han passat a ser 189.707 (dades de desembre de 2008). La qual cosa significa un creixement net del 617,75 %. Sobre el padró, la nostra comunitat registra la taxa d’estrangers amb permís de residència més altra de l’Estat, el 20,79 %. El número de targetes sanitàries d’immigrants sobrepassa

les 200.000, que significa que un de cada cinc residents és estranger. El 14 % de l’alumnat balear, en valors absoluts devers 24.000, són immigrants, dels quals aproximadament un 84 % cursa el seu ensenyament a centres públics, un 14 % a centres concertats i un 2 % a centres privats.

A la nostra comunitat autònoma hi ha immigrants procedents de més de 130 països. La immigració  procedent de la UE27 suposa un 48,2 % del total dels immigrants, de la qual entre els alemanys (21,5 %), els de Regne Unit (17,7%), els italians (13,3 %), els romanesos (12,3 %) i els búlgars (9,2 %) sumen quasi el 75 % del total de comunitaris residents. La segona població estrangera numèricament més important és la iberoamericana, un 26,6 %, aproximadament el 75 % de la qual està concentrada en quatre nacionalitats: equatorians (29,2 %), colombians (20,5 %), argentins (16,8 %) i uruguaians (5,9 %). La població africana representa un 18,7 %, i és el col·lectiu marroquí no tan sol el més representatiu d’aquesta població (75,5%), sinó el més nombrós entre totes les nacionalitats. Els residents d’origen asiàtic, sobretot xinesos i filipins, suposen un 4,3 %.

El 47,7 % de les persones immigrants són dones. La mitjana d’edat de la població és de 34,8 anys. Pel que fa a les taxes d’activitat, si els treballadors nacionals registren una taxa mitjana (2008) d’un 57,3 %, la dels residents comunitaris arriba al 71,1 % i la dels extracomunitaris assoleix el 75,5 %. L’afiliació estrangera a la Seguretat Social, segons el règim, és la següent (desembre 2008): un 65,2 % està afiliat al règim general; un 21,8 %, al d’autònoms; un 10,3 %, a la llar; un 2,3 %, a l’agrari, i un 0,2 %, a la mar.

Per illes, a Mallorca es concentra, arrodonint, el 78 % de la immigració; a Eivissa i Formentera, el 15,2 %, i a Menorca, el 6,8%. A la capital, Palma, s’aglutina el 37% del total d’immigrants. A 19 de les nostres localitats la taxa d’immigració sobrepassa el 10 %.

En relació amb el mercat de treball, no hi ha dubte que la incorporació de la mà d’obra immigrant obeeix, fonamentalment, a la demanda generada pel creixement econòmic, però alhora ha coincidit amb canvis estructurals del mercat que han afavorit, i fins i tot potenciat, aquesta incorporació. N’indicarem només dos. El primer, la jubilació laboral dels treballadors dels anys setanta, fet en el qual la immigració intervé afavorint una renovació poc traumàtica. El segon, relacionat amb l’anterior, és l’estancament del flux migratori peninsular, produït en part per la reducció de les expectatives de treball i l’enduriment de les condicions laborals al nostre mercat de treball, però també —i sobretot—, pel desenvolupament de les economies de les comunitats d’origen. Tot i això, s’ha d’insistir en la falsedat de l’afirmació que aquesta mà d’obra immigrant abunda perquè és més “competitiva”, ja que accepta condicions laborals poc assumibles per als treballadors espanyols, o el que és el mateix, que és responsable de la seva degradació. Idees com aquestes fonamenten el que es comença a conèixer com a “nou racisme”. El compliment de la normativa laboral és competència de tots els actors de l’escenari sociolaboral, des de les institucions públiques fins als empresaris, els sindicats i els mateixos treballadors.

Necessitat i objecte d’una política d’immigració

El fet migratori és de tanta rellevància a Espanya, i en particular a la nostra comunitat autònoma, que està provocant una vertadera transformació social. En primer lloc, els seus efectes es mostren clarament en els canvis en l’estructura poblacional del mercat laboral, però més enllà del món del treball són perceptibles les mutacions que es donen en el conjunt de les relacions, els hàbits i els costums socials. No només són notables els efectes de la contribució de la població immigrant en l’economia, com a productora i consumidora alhora, sinó també en el mateix creixement demogràfic. En aquest sentit, per exemple, les Balears mantenen actualment una de les taxes brutes de natalitat i creixement vegetatiu més altes de l’Estat. Pel que fa a l’impacte social, tenint en compte les categories laborals en què sol ocupar-se la població immigrant, els seus salaris i les seves condicions de vida, hi ha dades que apunten l’augment de les desigualtats socials. Per altra banda, l’existència d’una població tan nombrosa, que en el millor dels casos manté un estatus subordinat al seu caràcter laboral i, en el pitjor, resta relegada a una situació irregular i excloent, revela un clar dèficit de ciutadania, és a dir, de democràcia.

La població immigrant no és homogènia, ni en els seus orígens, ni en les seves llengües, les seves cultures o els seus hàbits; com tampoc no ho són, ni en intensitat ni en temps els fluxos migratoris. Les vies d’accés són diverses, així com les xarxes socials que canalitzen l’arribada i l’arrelament; igualment, segons el tipus de residència, hem de fer distincions entre els immigrants residents legals, els residents temporals i els residents irregulars. D’aquesta diversitat es deriven almenys dos riscos: la segmentació social i la desagregació. Aquesta diversitat contribueix també als fonaments d’una societat multicultural. Aquesta afluència de particularitats, de subjectes socials diferents i múltiples, es pot viure com un risc per a la cohesió social i la identitat cultural de la societat d’acollida. Tot i això, aquesta prevenció resulta paradoxal, ja que en les societats complexes occidentals fa temps que la diversitat social està constituïda com un valor, primer enfront de la uniformitat que imposa la cultura de masses, i seguidament davant la que genera la pròpia globalització, que tendeix a diluir les fronteres i les diferències.

Els moviments migratoris no són fenòmens naturals, sinó que són, com ja s’ha dit, conseqüència d’un determinat model de desenvolupament i d’un cicle econòmic, que han fet, en el cas del nostre Estat i de la nostra comunitat autònoma, que l’afluència de persones immigrants hagi estat massiva i intensa en un curt període de temps. Aquesta circumstància situa la nostra societat davant nous problemes que requereixen solucions immediates. Resumint-los, l’adequació de les nostres institucions, estructures i serveis socials davant un augment de població tan significatiu, les situacions derivades de les dificultats d’integració i l’impacte social i polític que genera l’augment d’una població com la immigrant que té limitats els seus drets.

És errònia la idea de l’immigrant com a consumidor insaciable de serveis socials i falsa la creença que fa derivar d’aquest consum les dificultats o la fallida d’aquests serveis. Els serveis sanitaris no es ressenten per l’excessiu ús que en fan els immigrants, cosa que rebaten els darrers estudis publicats, sinó perquè no estan preparats per assumir un increment de població tan significatiu, sigui quina sigui la seva procedència. Les dificultats en l’àmbit educatiu tenen la seva causa, principalment, en una desencertada política d’acollida escolar i en una insuficiència prèvia d’estructures i de personal.

Pel que fa a les dificultats de la integració a la nostra societat de les persones immigrants, hi ha alguns fets que són determinants. El primer, ja comentat, és el de la tendència al desarrelament que té tota població heterogènia, com és el cas de la població immigrant que resideix a les Balears; aquesta tendència té una inèrcia que condueix a la segmentació social i a un model de societat multicultural. En segon lloc, l’edat mitjana de la població immigrant, que està al voltant dels 35 anys. En aquesta població de joves adults hi ha una elevada proporció de primers immigrants, o immigrants de primera generació, és a dir, que estan molt presents els efectes psicològics i socials propis del desarrelament que pateix qui emigra i les dificultats per integrar-se en la societat d’acollida, dificultats que tenen tendència a disminuir o a desaparèixer en les generacions posteriors. Per altra banda, la dissonància entre la realitat migratòria i la percepció social que comunament es té d’aquesta realitat, percepció distorsionada pel desconeixement i per l’absència d’un discurs institucional que destaqui els beneficis indubtables de la immigració. Segons els Principis bàsics comuns per a la integració dels immigrants aprovats pel Consell de Ministres de Justícia i Interior de la Unió Europea, la integració s’ha d’entendre com un procés bidireccional i dinàmic d’ajustament mutu per part dels immigrants i residents dels estats membres. La definició, com es pot observar, accentua els conceptes de procés, és a dir, d’acció que transcorre en el temps, d’interrelació i d’intercanvi.

La major dificultat que troba tot procés d’integració està en la impossibilitat que es pugui assolir la igualtat efectiva. Se solen destacar els indubtables beneficis econòmics que genera la població immigrant, ja sigui cobrint la demanda de mà d’obra que resulta del creixement econòmic, contribuint a sanejar els fons de la Seguretat Social o incrementant ella mateixa el consum, però no són menys destacables les seves condicions de vida: accés limitat als drets de ciutadania, concentració en barris marginals, amuntegament en els habitatges, salaris baixos, una taxa de sinistralitat laboral cinc vegades superior a la dels nacionals; sociològicament, podria parlar-se del sorgiment d’un nou subproletariat. La integració plena suposa, en primer lloc, la igualtat davant la llei, que és la base de la ciutadania igualitària. En segon lloc, la igualtat social, entesa com la capacitat de participar en la distribució de la riquesa social en la mesura que s’hi contribueix. Finalment, la igualtat cultural, en el sentit de l’ajustament mutu de què parlen els Principis bàsics comuns, concepció que és radicalment diferent a la d’assimilació cultural. En aquest sentit, hem d’assenyalar que les identitats culturals de les societats receptores no corren cap risc de quedar qüestionades; primer, perquè són molt hegemòniques, i segon, perquè totes les actuacions d’acollida i integració, en particular les lingüístiques, tendeixen a reafirmar-les.

A l’impacte social s’hi afegeix l’impacte polític, ja que, per una banda, és a la base de tota democràcia la preservació dels drets humans i legals fonamentals, drets que sovint són qüestionats, si no vulnerats, en persones immigrants; per altra banda, perquè la integració efectiva suposa repensar el concepte de ciutadania i, a la llarga, la necessitat de modificar les vies de participació ciutadana.

La majoria de les polítiques migratòries, ja sigui a escala europea, estatal o autonòmica, incideixen en el que està recollit en el Pla Estratègic de Ciutadania i Integració aprovat pel Consell de Ministres del Govern espanyol el febrer de 2007. En aquest Pla, totes les accions encaminades a afrontar les distintes situacions derivades de l’assentament en el nostre país d’una nombrosa població immigrant es fonamenten en tres principis polítics: el principi d’igualtat i no discriminació, que suposa la plena equiparació de drets i obligacions de les poblacions immigrants i autòctona, dins els valors constitucionals bàsics; el principi de ciutadania, del qual s’ha de derivar el reconeixement de la plena participació cívica, social, econòmica, cultural i política de les persones immigrants; i el principi d’interculturalitat, com a bases per a la interacció entre les persones de distints orígens i cultures, dins de la valoració i el respecte de la diversitat cultural.

Una política sobre immigració basada en aquests principis es tradueix en un entramat molt complex d’objectius, mesures i actuacions concretes i requereix com a condició ineludible les premisses següents: 1) El destinatari de les polítiques d’immigració i integració ha de ser el conjunt de la ciutadania i no només la població immigrant, i el seu objectiu ha de ser el de promoure i garantir l’accés de la població immigrant als serveis públics i privats de caràcter general, és a dir, la seva normalització; 2) Les polítiques d’immigració i integració han de partir d’un enfocament global, quant a polítiques de govern; 3) La responsabilitat d’aquestes polítiques la tenen les distintes administracions públiques, però també els agents i actors socials, incloent-hi el col·lectiu d’immigrants.

A la nostra comunitat autònoma, si bé des de fa temps s’adopten mesures i s’executen actuacions destinades a promoure i facilitar la integració de la població immigrant, no s’ha tengut, fins ara, el que podria anomenar-se una política autonòmica sobre immigració. Així com l’acollida, l’arrelament i la integració de les persones immigrants generen tantes necessitats i afecten tants de camps (ocupació, educació, sanitat, habitatge, serveis públics i socials, participació ciutadana, política, percepció social, etc.), l’acció de govern ha estat mancada d’un tractament unitari de la qüestió, d’una vertebració de les seves actuacions, de la coordinació entre els distints òrgans de gestió. El mateix ha passat amb els recursos destinats a afrontar la problemàtica, amb l’afegitó que l’aportació autonòmica als fons provinents del Pla Nacional Estratègic de Ciutadania i Integració no ha estat a l’altura ni de les necessitats ni de les circumstàncies.

Una política d’immigració que aspiri a ser efectiva ha de posseir aquest caràcter global i de coordinació de tots els organismes del govern que es puguin veure implicats, s’ha de dotar de majors recursos i ha de ser ratificada per un gran pacte social.

Pacte per a la igualtat, la ciutadania i la convivència

L’objecte d’aquest pacte és el de posar les bases d’una política migratòria autonòmica, pròpia de les Illes Balears, amb la qual fer front a les conseqüències generades pel fenomen migratori en el nostre territori, sota la consideració de caràcter democràtic, lliure i plural de la nostra societat i de la tolerància i el respecte mutu com a valors. Tota política migratòria comprèn, almenys, la gestió dels fluxos migratoris i les polítiques d’acollida, integració i igualtat d’oportunitats. Per altra banda, les actuacions que en matèria de política d’immigració puguin dur-se a terme queden limitades pel nivell competencial del Govern de les Illes Balears.

El Pacte per a la Igualtat, la Ciutadania i la Convivència es fonamenta en el reconeixement de la diversitat com un factor culturalment i socialment enriquidor i té com a propòsit garantir la cohesió social i la promoció d’una cultura pública comuna. El seu destinatari és el conjunt de la ciutadania, no només la població immigrant, amb la qual cosa no pot ser més que fruit de l’acord basat en la corresponsabilitat de les institucions i els agents socials que representen la societat civil.

Els signants convenen que tots els eixos, les mesures i les actuacions concretes que es puguin desenvolupar a l’empara del Pacte per a la Igualtat, la Ciutadania i la Convivència han de regir-se pels principis següents:

  1. La garantia del respecte pels drets humans.
  2. La ciutadania té l’ésser en els llaços socials i la vida en comunitat, i es basa en la igualtat, la pluralitat i la convivència cívica. És un concepte convergent amb el de veïnatge, al qual s’han d’adherir els drets polítics que li són propis.
  3. El dret d’accés de les persones immigrants als serveis públics, en igualtat de condicions que la població autòctona.
  4. El foment de la igualtat d’oportunitats, amb la finalitat de fer possible la igualtat efectiva.
  5. La integració de les persones immigrants a la nostra comunitat és un procés que ha de concloure en la normalització, és a dir, en el tracte indiferenciat dels titulars de drets sense atendre la seva raó d’origen.

D’aquests principis en són derivables els objectius que han d’articular la política d’immigració autonòmica. S’enumeren els següents:

  1. Procurar fer efectius els drets civils, socials, econòmics, culturals i polítics de les persones immigrants.
  2. Garantir l’accés de la població immigrada als serveis públics, en especial a l’educació, l’ocupació, els serveis socials, la sanitat i l’habitatge.
  3. Adequar les polítiques i els serveis públics a les noves necessitats que es plantegen amb la incorporació de les persones immigrants a la nostra societat.
  4. Dotar els serveis públics amb recursos suficients per poder fer front a l’increment de la demanda i el seu ús, gestionar-los des de la perspectiva de la diversitat de les noves demandes i incorporar els elements i instruments interculturals necessaris.
  5. Establir plans d’acollida per a les persones immigrants que acaben d’arribar i per a les que es troben en situació d’especial vulnerabilitat; oferir serveis d’informació, formació lingüística, orientació educativa i professional, i fomentar-ne l’empadronament, amb l’objectiu de posar-les en situació de poder accedir al més aviat possible als serveis públics generals i de dotar-les del coneixement dels valors i la cultura de la nostra societat, així com dels seus drets i les obligacions com a residents.
  6. Afavorir la comprensió per part de tota la societat de la realitat i les característiques del fenomen migratori, amb la finalitat de millorar la convivència intercultural, fomentar els valors de tolerància i respecte i lluitar contra les diverses manifestacions de la discriminació, el racisme i la xenofòbia en tots els camps de la vida social, tant en l’àmbit públic com en el privat.
  7. Fomentar polítiques i experiències de codesenvolupament amb els països dels quals provenen les persones immigrades.
  8. Introduir la perspectiva de gènere, tant en l’elaboració de les polítiques d’acollida i integració com en la seva aplicació.

La complexitat del fenomen migratori imposa un sentit transversal a tota política de govern, és a dir, que les accions que es desenvolupen des de les distintes àrees i departaments s’han de coordinar des de l’inici; per altra banda, pel que fa a les accions estructurades entorn de principis i objectius, la política d’immigració necessita estratègies, recursos i instruments que n’assegurin el desenvolupament; com a producte de l’acord social, s’han d’establir mitjans i mecanismes que en permetin l’avaluació dels resultats.

Metodològicament, el pla estratègic estatal de Ciutadania i Integració articula els seus principis i objectius basant-se en 12 grans eixos. Aquesta metodologia respon tant a la complexitat de la intervenció social com a la seva necessària transversalitat, amb la qual cosa es pot considerar substancialment apropiada. D’acord amb aquests criteris i ateses les especificitats de la realitat social i econòmica balear, es poden igualment articular els programes, les mesures i les accions que donin forma a la política d’immigració de la nostra comunitat autònoma.

Eix 1.- ACOLLIDA

Hi ha coincidència general per definir els plans d’acollida com “totes aquelles mesures de suport destinades a dotar les persones immigrades dels coneixements i les habilitats necessàries per desenvolupar-se autònomament en la societat i tenir accés, en peu d’igualtat amb els ciutadans autòctons, als recursos i els serveis socials de caràcter general”. Se’n poden distingir tres tipus: les de caràcter general, la destinada a persones en situació de vulnerabilitat i l’especialitzada (asil, refugiat, treballadors temporers, etc.).

En relació amb aquest primer moment de la política migratòria que és l’acollida, les deficiències que es registren a la nostra comunitat autònoma, similars a les que es produeixen a la resta de l’Estat, són les següents:

  • Inexistència de registres, protocols homologats i sistema normalitzat de recollida d’informació.
  • Deficiències dels serveis dels ajuntaments, als quals s’hauria de reforçar, ja que l’àmbit municipal és el primer i el propi de l’assentament i la convivència.
  • Necessitat de reforçar les associacions d’immigrants i les organitzacions no governamentals, que compleixen també un paper clau en els processos d’inserció social.
  • Inexistència de programes d’acollida sistematitzats en l’àmbit educatiu, concretament en els centres escolars.
  • Deficiències en els protocols d’acollida i atenció als treballadors estrangers que arriben amb autorització de temporada.

A la nostra comunitat autònoma, fins ara, el que s’ha desenvolupat sota la cobertura del Fons de Suport a l’Acollida i Integració d’Immigrants de 2005 i el que s’ha duit a terme posteriorment a l’empara del Pla Estratègic (2006-2007), s’ha traduït en el següent:

  • Accions formatives destinades a l’ensenyament de llengües oficials de les Balears i mòduls introductoris a la societat d’acollida. Sense homologació de continguts, acreditació, anàlisi previ de necessitats formatives ni avaluació de resultats; les accions tampoc no han estat estructurades en un pla formatiu global.
  • Xarxa d’oficines d’informació als immigrants (OFIM) i Casal d’Immigrants. Xarxa de gestió concertada amb el Consell Insular de Mallorca, l’Ajuntament de Palma i el Consell Insular de Menorca. Amb un rendiment desigual, sense criteris d’avaluació i qualitat dels serveis.
  • Accions concertades de mediació intercultural amb els consells insulars i l’Ajuntament de Palma. Inexistència de protocols d’acollida, falta de coordinació entre les diferents illes i la Comunitat Autònoma, mancança de seguiment i avaluació dels resultats. Absència de formació dels professionals dedicats a la mediació.

Considerant que, en efecte, l’acollida suposa un moment estratègic en el procés de la inserció sociolaboral i la integració social de les persones immigrades, és necessari posar l’èmfasi en les mesures i accions que s’hi destinen, per la qual cosa els signants estimen necessari posar en marxa els següents dispositius:

  1. Pla de formació que comprengui les accions destinades a l’ensenyament de les llengües oficials de les Balears, mòduls introductoris al funcionament i característiques de la societat balear, cursos que possibilitin l’accés a la formació reglada i a la formació, pla específic i continu de formació de mediadors; una atenció especial mereix la formació dels treballadors immigrants empadronats en situació legal irregular, per als quals es considera necessari fomentar un programa de formació prelaboral. Establiment normatiu de les convocatòries anuals, amb especificació de característiques, condicions i obligacions dels centres o les entitats formatives, homologació de continguts i mecanismes de control, seguiment i avaluació dels resultats, barems econòmics i criteris de justificació comptable.

  1. Pla de mediació i dinamització comunitària. Establiment de protocols normalitzats d’acollida i sistema normalitzat de recollida d’informació. Suport als serveis municipals. Formació continua dels mediadors. Coordinació de la mediació en els àmbits insulars i autonòmic. Establiment de protocols d’actuació i objectius. Seguiment, avaluació i sistema de qualitat dels serveis de mediació. Incorporació de les associacions d’immigrants i les associacions no governamentals als processos de mediació. Investigació i transferència de bones pràctiques en matèria d’acollida. Els àmbits en els quals ara s’intervé són el municipal i el sanitari, i la intenció és ampliar-lo a l’educatiu i el laboral.

  1. Xarxa d’oficines d’informació a l’immigrant. Necessàries en la mesura en què es mantenguin els fluxos migratoris anuals dels darrers anys, però amb tendència a reduir-les en la mesura que baixi l’afluència anual. Si els principis que animen la política d’immigració són els d’igualtat, ciutadania i convivència, no té fonament seguir oferint serveis específics a una població immigrant ja arrelada. Es procurarà la seva integració progressiva a la xarxa de serveis socials municipals.

  1. Suport a les associacions d’immigrants, en les funcions de mediació en el moment de l’acollida. Establiment de convocatòries anuals d’ajudes a projectes que responguin a aquest objectiu, la seva regulació normativa, incorporant criteris de prioritat com ara la coparticipació en el projectes d’entitats socials locals com les associacions de veïnats, pares d’alumnes, etc.

Eix: EDUCACIÓ

L’impacte de la immigració en les estructures educatives balears es pot apreciar quan es considera que entre els anys 2000 i 2005, en les edats compreses entre 0 i 15 anys, la població nacional va créixer un 0,7 %, mentre que l’estrangera ho va fer un 240,6%. A la nostra comunitat autònoma, l’afluència de persones immigrades ha generat una situació en els centres escolars caracteritzada per l’increment de l’alumnat, la diversitat ètnica, cultural i religiosa, les dificultats idiomàtiques i el difícil encaix dels diferents nivells formatius i curriculars.

La diagnosi de la situació  balear difereix poc de la que es produeix a la resta de l’Estat, i ens porta a assenyalar les deficiències següents:

  • La concentració de l’alumnat immigrant en determinats centres escolars. A més, la immigració tendeix a concentrar-se en barris socialment desfavorits, amb centres escolars en els quals abunda la problemàtica social, això és, que l’escolarització sol produir-se en centres que ja suporten majors demandes educatives diferencials i que sofreixen una forta pressió sobre els seus recursos humans i materials.
  • L’escàs suport, tant formatiu com de recursos, que rep el professorat per afrontar les noves situacions escolars. Es considera necessari, a més a més, establir dinàmiques de formació, reflexió i acció.
  • La necessitat d’accentuar els continguts referits a l’educació en valors, ciutadania i convivència, amb la finalitat de contrarestar la tendència a actituds d’intolerància, racisme, xenofòbia o, de manera general, discriminatòries.
  • La, per norma general, poca participació de les famílies immigrants en la formació dels seus fills, ja sigui per l’escassa disponibilitat de temps, ja sigui per provenir d’hàbits culturals diferents, o per qualsevol altra raó.
  • Les taxes d’abandonament escolar entre l’alumnat immigrant, la qual cosa dur a preveure programes de qualificació de formació inicial per a l’alumnat major de 16 anys que no tengui el títol de graduat en educació secundària obligatòria.
  • La baixa presència dels immigrants laboralment actius a la formació professional no reglada; en concret, a la formació professional contínua, a la destinada a l’augment de la qualificació o al reciclatge professional.

Amb la finalitat de pal·liar aquestes deficiències, els signants entenen com a prioritàries les estratègies següents:

  1. Resoldre els problemes derivats de l’absència de protocols i mesures destinats a facilitar l’acollida escolar, això és, adequar cada alumne al nivell formatiu que li correspongui, procurant que les diferències lingüístiques o culturals impactin el menys possible en el desenvolupament normal de classes i cursos.
  2. Dignificar i multiplicar les aules d’acollida, enteses com els cursos d’adaptació al sistema educatiu dels alumnes immigrants amb els objectius prioritaris de garantir un ús eficient de l’idioma, l’adaptació al nivell educatiu corresponent i el coneixement del sistema educatiu mateix. Alhora, dotar els centres d’una estructura docent capaç de dinamitzar-les en base a projectes d’intervenció.
  3. Evitar la concentració de l’alumnat immigrant en centres escolars per les causes comentades anteriorment, per a la qual cosa és necessari establir estratègies de descentralització i distribució de l’alumnat i propiciar el seu ingrés en els centres d’ensenyament concertat, ja que en aquest aspecte les Balears presenten una de les taxes més baixes de l’Estat.
  4. Establir mesures destinades a reduir l’absentisme i el fracàs escolar entre l’alumnat immigrant.
  5. Promocionar la participació de les famílies immigrants a les AMPAs.

Tot l’anterior requereix fomentar la participació activa entre els organismes autonòmics implicats en la gestió dels programes específics i les institucions municipals i associacions d’immigrants.

Eix III: OCUPACIÓ

En les relacions sociolaborals trobam el primer i més important àmbit de socialització, d’integració, de participació i de contribució dels immigrants a la nostra societat, l’ocupació es constitueix en l’eix central en què intervenir, com ho demostren l’atenció que se li dispensa en el Pla Estratègic d’Integració i Ciutadania o els fons que s’hi destinen en el pla operatiu de l’estratègia de desenvolupament del Fons Social Europeu 2007-2013.

La incorporació  de la mà d’obra immigrant al mercat de treball balear presenta característiques que, si bé no són pròpies, sí que permeten afirmar que apunten trets pronunciats. En primer lloc, caldria parlar de segmentació laboral, ja que la mà d’obra immigrant es distribueix entre pocs sectors productius: els serveis domèstics, la l’hostaleria (en determinants llocs i categories), la construcció, l’agricultura i d’una manera totalment difusa, l’economia submergida. En segon lloc, les seves condicions laborals són bastant més precàries, tal com demostren la major taxa de temporalitat entre els treballadors immigrants, les jornades laborals amb pitjors horaris i torns (fet documentat amb estudis nacionals), els majors percentatges de sinistralitat laboral una retribució salarial més baixa (tant del salari directe com dels salaris indirecte i diferit). Hem d’afegir, per acabar, que si bé els immigrants mantenen una taxa d’activitat major, també la mantenen de desocupació.

Per reduir la segmentació  laboral de les persones immigrades i evitar la discriminació que puguin sofrir els treballadors per raó del seu origen, els signants creuen necessari establir les línies d’actuació següents:

  • Establir i fomentar programes d’accés, millora i manteniment de l’ocupació, així com d’aquells que tenguin per objecte la igualtat de tracte i d’oportunitats en l’àmbit laboral i l’evitació de l’assetjament sexual i l’assetjament per raons de raça, ètnia o origen.
  • Reforçar la presència d’immigrants en programes desenvolupats en el marc de les polítiques actives d’ocupació i de la col·laboració amb entitats d’intermediació laboral.
  • Donar suport a programes d’inserció desenvolupats per empreses per a treballadors immigrants acabats d’arribar, en particular per la via de contingents, així com per a treballadors de temporada.
  • Propiciar l’elaboració i el desenvolupament de plans de formació en origen i en la modalitat de codesenvolupament.
  • Fomentar programes de lluita contra la discriminació en l’accés a l’ocupació i en el treball.
  • Dur a terme campanyes de difusió entre els immigrants de programes d’iniciatives empresarials, d’autoocupació i microcrèdits.
  • Propiciar campanyes d’informació en matèries de salut laboral i seguretat a la feina entre els immigrants.
  • Foment dels plans d’intervenció de la inspecció de treball en el camp de la igualtat de tracte i no discriminació de les persones pel seu origen racial o ètnic.
  • Donar suport a accions innovadores en el camp de la gestió de la diversitat en les empreses i les organitzacions.
  • Fomentar la investigació sobre fluxos migratoris, mercat de treball i estructures ocupacionals.
  • Reforçar la formació intercultural transversal dels professionals dels serveis públics d’ocupació i agents de desenvolupament local.
  • Estudiar la situació dels professionals i les seves característiques formatives en els serveis d’atenció a la dependència, i posar en marxa programes de formació en paral·lel al desplegament de les accions de la Llei de dependència.

Eix IV: HABITATGE

L’habitatge és una altra de les qüestions clau en el procés d’integració de la població immigrant. Igual que passa amb altres sectors de la població espanyola, l’accés dels immigrants a l’habitatge resulta difícil a causa de la concurrència de dos factors: el seu limitat poder adquisitiu i l’encariment constant dels preus experimentat en l’última dècada. Per altra banda, l’exclusió residencial, fenomen que implica l’existència d’un procés de deteriorament de les condicions d’allotjament de les persones implicades, no és un fet exclusiu de la població immigrant, però el que sí és indubtable és que hi ha factors que contribueixen de forma específica que aquesta exclusió afecti especialment a l’immigrant. Un primer factor seria la discriminació en el mercat d’accés a l’habitatge, palesa sobretot en l’actuació dels propietaris i intermediaris del mercat de lloguer. La discriminació limita el número i tipus d’habitatges susceptibles de ser llogats a la població immigrant, i contribueix així a la segmentació ètnica del mercat de l’habitatge. Un segon factor serien els recursos de la població immigrant, ja siguin materials, polítics o socials.

Fins ara, a les Balears s’ha desenvolupat al llarg d’aquests anys un projecte de mediació entre propietaris i llogaters, l’objectiu últim del qual és lluitar contra la discriminació vers una demanda que, d’altra banda, és solvent. Hem d’esmentar també els allotjaments temporals destinats a determinats grups (dones víctimes de violència de gènere, prostituïdes, etc.), que si bé no es tracta de serveis destinats exclusivament a la població immigrant, sí que atenuen l’exclusió d’aquest col·lectiu.

Entenent l’habitatge i l’urbanisme com a eixos d’integració i convivència, es plantegen les mesures següents:

  • Dissenyar programes que permetin assolir un nivell d’igualtat i proporcionar orientacions pràctiques sobre com evitar la il·legal discriminació ètnica i aconseguir la igualtat d’oportunitats en l’àmbit de l’habitatge i els serveis relacionats.
  • Reforçar el servei de mediació de l’habitatge de lloguer.
  • Informar, orientar i assessorar sobre les ajudes públiques que hi ha destinades ja sigui a la compra o al lloguer.
  • Promoure l’estudi i la investigació sobre les condicions residencials de la població immigrada, prevenció de la segregació residencial i intervenció en zones de risc de segregació.
  • Ampliar la cobertura d’allotjaments temporals destinats a grups específics i individuals en situacions de màxima necessitats.
  • Participar conjuntament amb l’Administració local en aquells projectes que aquesta desenvolupi per a la millora integral de barris on hi hagi una alta concentració de població immigrant.

Eix V: SERVEIS SOCIALS

La igualtat d’oportunitats com a finalitat, i abraçar amb aquesta la població immigrant, significa garantir un accés igualitari als recursos i a les prestacions públiques. En el cas dels immigrants, pot donar-se no en les mateixes condicions, sinó bastant pitjors, a causa de les barreres informatives, jurídiques (ignorància de drets), psicològiques (desconfiança o por, per exemple), lingüístiques o culturals. Per altra banda, l’aplicació del principi bàsic d’igualtat d’oportunitats ha de prevenir-se de no caure en actuacions que donin peu a situacions de greuge comparatiu per part de la població autòctona, i evitar tant com sigui possible que la “discriminació positiva” pugui rompre el principi d’igualtat.

L’accés de les persones immigrants a les prestacions de l’Estat i als sistemes públics de serveis socials suposa l’adopció de nombroses decisions: des de la incorporació dels immigrants a programes i prestacions generals ja existents fins al disseny i la posada en marxa de programes específics. En el primer cas preval l’accessibilitat, i el que compta són els requisits per tenir accessos a aquestes prestacions i si la incorporació es produeix en igualtat de condicions i oportunitats entre immigrants i autòctons; en el segon cas, la clau és la innovació, és a dir, la posada en marxa de nous i suficients dispositius que permetin fer front a les demandes específiques. Però encara que les característiques pròpies de l’usuari o de la seva situació (condició jurídica, per exemple) puguin explicar la necessitat de programes específics, el desafiament no rau, almenys a mig termini, a crear nous dispositius, sinó en transformar i adequar el sistema general amb la finalitat de poder atendre les diferents casuístiques.

Pel que fa a aquest eix d’actuació, no hem d’oblidar l’important paper que hi juga el “tercer sector”, que n’és un element indispendable. Ara bé, aquest paper tan actiu del tercer sector no pot ni ha de suposar un abandonament de les responsabilitats que competeixen a l’administració. És necessari cercar noves formes de col·laboració entre ambdós, així com definir amb nitidesa el paper de les comunitats i xarxes socials de la immigració en els projectes socials.

Fins ara, en aquest eix de serveis socials, el principal programa desenvolupat a les Balears s’ha centrat en la formació i l’extensió de la figura del mediador intercultural, l’actuació del qual s’ha desenvolupat en diferents camps. Els convenis establerts a aquest efecte, en especial amb corporacions locals, han propiciat l’arrelament i la consolidació d’aquesta figura.

En tot cas, les mesures que es puguin adoptar requereixen l’esforç mancomunat del conjunt de l’administració pública, això és, que en els distints nivells que la componen s’assumeixi la necessitat de dotar els seus serveis socials i els seus treballadors d’instruments i recursos suficients amb els quals garantir la igualtat d’accés i el tracte i la satisfacció de les demandes plantejades pels col·lectius immigrants.

Finalment, entenent que la integració plena ha de suposar l’eliminació paulatina dels serveis específics destinats a les persones immigrades, amb la finalitat de fer possible aquest objectiu s’estimen necessàries les següents actuacions:

  • Reforçar i ampliar els programes de formació destinats tant a professionals dels serveis socials, bé de les administracions autonòmica i local, bé del tercer sector.
  • Estendre i consolidar el treball d’intervenció, mediació sociocultural i dinamització comunitària.
  • Fomentar la incorporació de la xarxa pública de serveis socials d’atenció primària de professionals amb formació específica vers les característiques i demandes dels col·lectius immigrants.
  • Establir una coordinació, un seguiment i una avaluació eficaç dels diversos mecanismes i instruments de l’administració en l’atenció de menors estrangers no acompanyats.
  • Desenvolupar, entre els professionals dels serveis socials, fòrums d’intercanvi de bones pràctiques d’intervenció sobre factors socioculturals que afecten la població immigrant.

Eix VI: SALUT

Fer possible l’accés al sistema sanitari públic i a l’assistència sanitària en condicions d’igualtat és un altre principi bàsic de tota política d’integració. La normativa actual és, en aquest sentit, decidida: basta estar empadronat perquè la persona immigrada, en situació o no de regularitat, tengui accés a l’atenció sanitària.

A la nostra comunitat, el número de targetes sanitàries de persones immigrades ha sobrepassat les 200.000, i si es recorda que el creixement s’ha donat principalment en els darrers sis anys, es comprèn la forta tensió a la qual està sotmesa el sistema sanitari insular. Els problemes que es donen al nostre territori difereixen molt poc dels recollits en la diagnosi general del Pla Estratègic: els generats per les dificultats idiomàtiques i les diferències culturals i els que vénen afegits pel fet que la població immigrada es concentri, generalment, en zones a les quals prèviament a la seva arribada ja hi havia un elevat risc social. A més a més, apareixen noves patologies per a l’entorn sanitari occidental i la mateixa situació de ser immigrant (l’estrès, les seves expressions psicosomàtiques, el propi sentiment de dol per la llunyania dels referents de la seva identitat) repercuteix directament en els nivells immunològics. Ocorre també que, almenys en els primers moments de l’arribada, pel desconeixement del sistema sanitari i, en molts casos, producte d’una concepció de l’assistència basada en la cura i no en la prevenció, la via utilitzada sol ser la dels serveis d’urgència. L’ús reiterat d’aquesta via dificulta pràctiques normalitzades de prevenció i promoció de la salut en els àmbits de l’atenció primària.

Per altra banda, concorren circumstàncies socials i laborals que, de forma directa o indirecta, influeixen de manera prevalent en la salut física i mental de les persones immigrades. Una és el treball, ja que la seva activitat laboral es desenvolupa, per norma general, en situacions de precarietat, baix salari i deficients condicions de treball. La segona, que la dona immigrant presenta majors taxes de prostitució, i amb això major incidència de malalties de transmissió sexual; també entre elles són nombrosos els casos de violència de gènere. Una altra circumstància amb dades recents: l’any 2006, a la nostra comunitat autònoma, el 44 % dels avortaments per embaràs no desitjat va ser en dones immigrants. Finalment, entre la població infantil immigrada prevalen també la malnutrició, les malalties infeccioses i la desestabilització psíquica i afectiva (problemes d’adaptació, desarrelament, incertesa legal, desintegració familiar, etc.).

Com a mesures d’intervenció en aquest eix de salut s’estableixen com a prioritàries les següents:

  • Fomentar accions i programes informatius destinats a la població immigrant sobre normes d’accés, drets i deures dels usuaris del sistema, que minimitzin l’impacte negatiu del canvi de perfil d’ús del sistema sanitari.
  • Donar suport a programes de comunicació verbal i escrita amb els pacients en l’idioma que comprenguin i adaptades a la seva situació.
  • Fomentar plans i actuacions de captació activa per a l’accés de la població immigrant, amb especials dificultats socials, a programes d’educació per a la prevenció i la promoció de la salut.
  • Donar suport a la realització de guies de pràctica clínica, amb criteris comuns de referència que tenguin en compte els determinants d’accés al sistema sanitari i de salut de la població immigrant.
  • Establir mecanismes d’actuació permanent i anàlisi del perfil poblacional des dels punts de vista demogràfic, cultural i epidemiològic.
  • Fomentar plans i actuacions que incloguin la captació activa de les dones immigrants per a la participació en programes preventius de salut sexual i reproductiva.
  • Fomentar plans i actuacions que incloguin la captació activa de la població immigrant per a la participació en programes preventius destinats a la població infantil.
  • Fomentar programes que incloguin la participació de les xarxes familiars i socials en els programes de salut.
  • Incentivar l’actuació de les ONG en matèria de programes de promoció i prevenció de la salut destinats a la població immigrant.
  • Fomentar la realització d’estudis sobre determinants de la salut de la població immigrant, així com els que tenguin per objecte analitzar la prevalença de determinades malalties entre la població immigrant.
  • Fomentar la realització d’estudis sobre aspectes que condicionen l’accés i ús dels serveis de salut pels col·lectius d’immigrants amb especials dificultats d’inserció social.
  • Incentivar la realització de fòrums de transferència de bones pràctiques en el sistema sanitari en la promoció, la prevenció i el tractament de la salut de la població immigrant en situació d’especial vulnerabilitat.
  • Donar suport a programes de formació en l’atenció i la detecció de determinants socials de la salut de la població immigrant.
  • Afavorir l’elaboració de material formatiu destinat als professionals que inclogui aspectes culturals que influeixin en la relació professional-pacient i en els processos de curació.

Eix VII: INFÀNCIA I JOVENTUT

El disseny i el desenvolupament de les polítiques que es dediquen a aquest sector de la població immigrada tenen una especial importància. Això és així perquè és indubtable que l’encert o l’error en l’aprenentatge ciutadà, que es desenvolupa fonamentalment en la família, l’escola i el grup de pares, condicionarà la integració a la societat d’acollida. Ens trobam, a més a més, amb grups molt heterogenis quant a composició, característiques i problemàtiques diferents.

No són poques les vegades en què les reagrupacions familiars es duen a terme en condicions de precarietat jurídica, laboral i residencial, condicions que afecten directament el desenvolupament socioafectiu dels infants i adolescents involucrats en aquest nou context familiar transnacional. Els fills reagrupats pateixen en particular “dol migratori”: dol per la família i els amics i, si n’és el cas, per la llengua. Tot això, sense oblidar que el primer dol sofert es produeix quan els seus pares, o un d’ells, ha emigrat. Una vegada reagrupats, han de construir el seu propi projecte migratori en un context en el qual s’han produït canvis en els espais de socialització, en les pautes educatives i en els rols parentals.

El primer espai de socialització dels infants i adolescents reagrupats és l’escola. El possible grau de conflictivitat en la incorporació d’aquests alumnes està estretament vinculat amb les característiques dels processos migratoris, que tendran repercusions importants en les trajectòries escolars. Les condicions socioeconòmiques i el moment de la incorporació a l’aula seran claus a l’hora de determinar una integració exitosa en l’àmbit escolar. Pel que fa a les relacions entre iguals, els estudis apunten que aquestes poden ser conflictives si la incorporació al sistema escolar es produeix en la preadolescència. El desconeixement mutu entre ambdós grups condueix a l’alumnat autòcton a construir un discurs estereotipat respecte als nous immigrants.

Hem de preveure igualment dins aquest eix l’actuació pel que fa als menors immigrants no acompanyats. El dret comunitari els defineix com a infants i adolescents menors de 18 anys nacionals de tercers països que es troben en el país receptor sense anar acompanyats d’un adult que en sigui responsable, ja sigui legalment o segons usos i costums, i mentre no estigui efectivament sota la cura d’aquest adult responsable. La seva situació és especialment complexa, no només pel que fa a les seves motivacions i situacions, sinó també des de la perspectiva jurídica: immigrants irregulars amb la restricció de drets que aquesta situació comporta, i per altra banda la seva condició de menors d’edat, que els garanteix una protecció que no sempre coincideix amb l’ajuda que ells voldrien. Aquesta protecció es concreta en una sèrie de mesures previstes tant en la legislació estatal com l’autonòmica. Actuacions que de vegades no eviten que, una vegada adquirida la majoria d’edat, prevalgui la seva condició d’estranger sobre la de tutelat, i pugui ser objecte, per tant, de mesures sancionadores en cas de trobar-se de manera irregular en el nostre país. És precisament aquesta situació la que s’ha d’evitar i corregir.

L’Administració central, a través del Ministeri de Treball i Afers Socials, presta ajuda financera al Govern de les Illes Balears per afrontar l’atenció dels menors no acompanyats desplaçats de les Canàries. Són els respectius consells els que tenen les competències executives i de gestió relatives a la tutela d’aquests menors.

Les Balears té d’uns anys ençà la taxa més alta d’alumnat estranger en els ensenyaments de règim general. En el curs 2006-07, hi va haver un total de 21.751 alumnes, la qual cosa representa el 14,24 % del total de l’alumnat. Del total d’alumnat estranger, un 81,41 % correspon a països no comunitaris. Una altra dada rellevant és que, del total d’estrangers amb certificat de registre o targeta de residència, un 12 % és del grup d’edat de 0 a 15 anys. I una tercera dada estadística que cal valorar és el fet que l’any 2006 el segon grup d’edat que registra un major número de contractes (un 21,68 %) és el comprès entre 25 i 29 anys. Són aquests fets, entre d’altres, els que ens demostren la necessitat d’actuar de forma específica pel que fa a aquest grup de població.

És cert que, atès l’enfocament tranversal que inspira el present pacte, en diferents eixos (educació, ocupació) es preveuen accions i programes dedicats a la infància i la joventut, però no pot descartar-se la necessitat d’impulsar mesures específiques, mesures que adquiriran rellevància en tant que actuïn amb caràcter formatiu i preventiu de situacions de discriminació i facilitin, en definitiva, el procés d’inserció.

A la nostra comunitat partim de dos elements que, amb caràcter general, emmarquen les mesures que cal desenvolupar: ens referim a la Llei integral de la joventut i a la Llei integral de l’atenció i dels drets de la infància i l’adolescència de les Illes Balears. A partir d’aquesta normativa, es plantegen les actuacions següents:

  • Difondre informació i donar suport a programes en matèria d’infància i joventut ente associacions d’immigrants, organitzacions socials de suport, serveis socials, centres educatius.
  • Promocionar l’accés de joves d’origen immigrant a la xarxa de centres d’informació juvenil.
  • Donar suport a programes i actuacions per afavorir la participació d’infants i joves en programes que desenvolupen les entitats.
  • Promocionar el voluntariat juvenil entre joves d’origen immigrant.
  • Incentivar la formació de professionals i voluntaris de l’àmbit de l’educació no formal.
  • Donar suport a les actuacions de les ONG que treballen en els àmbits d’infància i joventut com a agents d’integració social.
  • Fomentar l’accés dels joves als centres culturals del municipi.
  • Donar suport a iniciatives de joves i grups de joves d’origen immigrant.
  • Atendre les necessitats de les famílies immigrants en situació de vulnerabilitat en el marc dels programes normalitzats.
  • Millorar la coordinació de les actuacions dels distints agents que intervenen en l’atenció a menors estrangers no acompanyats i dels procediments aplicats.
  • Donar suport a les actuacions d’atenció integral de menors immigrants no acompanyats.
  • Enfortir i dinamitzar les associacions de joves d’origen immigrant.
  • Promocionar la participació d’infants i joves d’origen immigrant en el teixit associatiu.
  • Incorporar la perspectiva de la immigració al treball de l’Institut Balear de la Joventut.

Eix VIII: IGUALTAT DE TRATE

La igualtat de tracte, en el sentit més ampli, suposa evitar la discriminació de les persones per raons de sexe, raça, religió, conviccions, discapacitat o orientació sexual. L’objectiu de la igualtat de tracte, és a dir, la doctrina antidiscriminatòria basada en el principi d’igualtat, desenvolupa una extensa normativa, tant comunitària com nacional, les bases jurídiques de la qual es troben, per a la primera, en el Tractat de la Comunitat Europea i en els Principis bàsics comuns sobre integració, aprovats pel Consell de Ministres de Justícia i Interior de Brussel·les el novembre de 2004 i, per a la segona, en l’article 1 de la Constitució espanyola. Hi ha multitud de directives, lleis i decrets que cerquen facilitar tant com es pugui la integració dels immigrants eliminant barreres discriminatòries, molt en particular pel que fa a l’accés als serveis públics, el treball, l’habitatge, la sanitat, l’educació o la cultura.

Davant aquesta situació, i després d’una diagnosi que incideix en la mancança d’un sistema de recollida de dades sobre actuacions xenòfobes o racistes, en un pobre seguiment de les denúncies per discriminació i en la inexistència de fòrums de trobades sobre la discriminació, el racisme i la xenofòbia, les mesures compreses en aquest eix han de descansar en tres objectius prioritaris: el suport a programes de lluita contra el racisme i la xenofòbia, la formació en igualtat de tracte i no-discriminació per a treballadors públics i responsables d’organitzacions, i la transferència de coneixements i bones pràctiques. S’estimen les següents:

  • Fomentar programes de formació destinats a treballadors públics en matèria de normativa contra la discriminació racial o ètnica.
  • Fomentar programes de formació en matèria de gestió de la diversitat adreçat a empresaris i representants dels treballadors, i facilitar l’intercanvi de bones pràctiques en matèria de no-discriminació.
  • Promocionar actuacions de sensibilització adreçades a la població en general, a actors especialment implicats en la lluita contra la discriminació i a la població immigrant.
  • Fomentar programes d’informació relativa a la igualtat de tracte i no-discriminació destinats a la població en general.
  • Propiciar l’intercanvi de bones pràctiques en matèria de no-discriminació en l’accés als serveis públics.
  • Fomentar actuacions d’atenció a les víctimes de discriminació, i establir protocols d’intervenció i instruments d’avaluació dels resultats.
  • Donar suport a programes d’assessorament integral a les víctimes de discriminació.
  • Establir fòrums d’intercanvi i contrast de polítiques d’antidiscriminació entre distintes administracions públiques.
  • Estudiar, analitzar i identificar els factors i actors que intervenen en els processos de discriminació.
  • Establir un sistema de recollida de dades en matèria de tracte discriminatori i actes racistes i xenòfobs.

Eix IX: DONA

La fractura que es pot produir en la trajectòria professional com a resultat de la migració, del matrimoni i de les responsabilitats dels curadors de la família, deixa moltes dones en els marges de la desocupació o en l’ocupació submergida; les conseqüències de la ubicació de la dona immigrant en els denominats nínxols laborals (sectors i activitats com el servei domèstic, els serveis de proximitat, etc.), en els quals no és infreqüent que el treball es desenvolupi al marge de tota normativa laboral, redunden també en la seva discriminació.

Són aquestes qüestions, entre d’altres, les que condueixen al fet que en el moment d’analitzar la immigració femenina es posi de relleu la triple discriminació que pateix la dona immigrant: com a dona, com a treballadora i com a immigrant. Una situació d’especial vulnerabilitat de la dona immigrant que s’incrementa si, a més a mes, desenvolupa una “maternitat transnacional”, això és, quan a causa del seu projecte migratori es veu obligada a deixar els seus fills al país d’origen a càrrec de la seva família.

Per altra banda, la immigrant pot presentar una especial vulnerabilitat a ser víctima de violència de gènere. De fet, les xifres aportades per l’Observatori Nacional sobre Violència de Gènere així ho reflecteixen. És una situació que ja preveu la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, a l’article 32.4, que estableix que, en el moment d’elaborar els plans d’actuació, cal posar un accent especial en aquelles dones que, per les seves circumstàncies personals i socials, puguin tenir un major risc de patir la violència de gènere o bé majors dificultats per accedir als serveis que preveu la norma, com ara les dones immigrants.

Tot i que l’estratègia de la transversalitat és present en el plantejament d’aquest document, no és menys certa la necessitat de mesures específiques d’intervenció, amb l’objectiu de corregir aquestes i altres situacions de discriminació i de desigualtat que pateix la dona immigrant. Fins ara, les iniciatives desenvolupades a les Balears han estat escasses, i s’han centrat preferentment a actuar una vegada que el problema s’ha manifestat. És necessari posar en marxa unes altres línies d’actuació que abracin problemàtiques que fins ara no han rebut una adequada atenció per part de l’administració, en especial la prevenció i la detecció de la problemàtica. També és necessari continuar avançant en l’esforç i la millora d’aquells serveis que tenen com a objectiu l’atenció a la dona víctima de violència de gènere o prostituïda. Per això, consideram que les que s’enumeren a continuació són mesures necessàries.

  1. Pla de formació en igualtat d’oportunitats, no discriminació per raó de sexe i intervenció des de la perspectiva de gènere, destinat al personal de l’Administració pública autonòmica i local que treballa directament o indirectament amb la població immigrant.
  2. Pla de formació de les característiques abans esmentades, però que tengui com a destinataris els professionals i el personal tècnic de les associacions d’immigrants i les entitats que treballen en l’atenció directa del col·lectiu immigrant.
  3. Promoure accions que tinguin per objectiu la igualtat de gènere d’homes i dones, que fomentin la igualtat d’oportunitats a tots els àmbits i procurin l’eliminació dels problemes de dominació i violència de gènere a les relacions humanes.
  4. Reforç i suport dels serveis d’informació, orientació i assessorament integral destinats a les dones víctimes de violència de gènere i prostituïdes, tenint en compte la situació administrativa de la dona immigrant, així com la seva específica inserció social i laboral.
  5. Formació destinada a les dones immigrants que incideixi en la prevenció i detecció d’actuacions de violència de gènere. Elaboració de materials divulgatius sobre la legislació aplicable en matèria de violència de gènere i els recursos socials que hi ha.
  6. Promoció de la investigació sobre la dona immigrant i analitzar-ne les seves diferents realitats i les seves necessitats i demandes específiques.
  7. Foment de la participació i la representació de la dona en les associacions d’immigrants.

Eix X: PARTICIPACIÓ

La integració plena en la societat d’acollida, qüestió que va més enllà de la igualtat de drets i deures, només és possible si la capacitat de les persones immigrants per a participar en els afers socials i públics no troba restriccions. Ja que la participació pública suposa participació política, tant les directrius comunitàries com les normatives nacionals expressen les contradiccions que sorgeixen entre els termes democràcia, participació, ciutadania i nacionalitat. La disjuntiva està en saber fins on es pot sostenir el concepte de democràcia si es restringeix la participació política plena a ciutadans que viuen, treballen i s’integren socialment en el país. En aquest sentit, el novè dels Principis bàsics comuns per a la integració de 2004, aprovats pel Consell de Ministres de Justícia i Interior de la Unió Europea, declara que la participació dels immigrants en el procés democràtic i en la formulació de les polítiques i mesures d’integració, especialment en l’àmbit local, afavoreix la seva integració.

La necessitat d’avançar en la integració política dels immigrants ha estat expressada, igualment, pel Parlament Europeu i la mateixa Comissió, sempre amb la cautela de limitar el dret a vot i la participació a les eleccions locals i al temps de residència. Fruit d’aquest debat és el concepte de ciutadania cívica, que queda definit com el conjunt de drets i obligacions bàsiques que els immigrants adquireixen progressivament en un període de diversos anys, de tal manera que rebin el mateix tracte que els ciutadans de l’Estat que els acull, encara que no hagin estat naturalitzats. Pel que fa a aquesta qüestió, els ordenaments jurídics dels països membres de la Unió difereixen entre si, a vegades de manera extrema.

En el nostre país, si bé s’entén, com queda expressat en el Pla Estratègic, que el dret a vot local no s’hauria de derivar de la nacionalitat, sinó de la residència permanent, aquest dret queda restringit per ara als immigrants que procedeixen de països que mantenen amb el nostre acords de reciprocitat en aquesta matèria.

La diagnosi de la situació  de participació de les persones immigrades en el nostre país pressuposa quatre àmbits de participació:

  1. Participació en les associacions específiques d’immigants i en els fòrums per a la immigració i la integració, això és, capacitat de diàleg amb les administracions i possibilitat d’intervenir en les polítiques migratòries.
  2. Presència en els espais públics, en els mitjans de comunicació i en les activitats culturals.
  3. Participació en la vida política, ja sigui a través de partits polítics, sindicats, organitzacions empresarials o professionals. Naturalment, amb el dret de vot.
  4. Participació, de manera àmplia, en la vida ciutadana quotidiana i en l’estructura de la societat civil.

La situació actual és determinada per com s’ha donat el procés d’immigració i per la celeritat amb què s’ha produït. L’estructura sociodemogràfica de la població immigrant és múltiple; les seves organitzacions, llevat d’excepcions, recents; els seus graus de cohesió, dèbils; el reconeixement social, incipient; els seus recursos, insuficients. A això hem d’afegir el desconeixement que, en general, tenen de les institucions i dels procediments de les distintes administracions de l’Estat.

La participació  de les associacions en les polítiques d’immigració s’ha vehiculat principalment a través dels fòrums per a la immigració i els consells d’immigrants, generalment òrgans de caràcter consultiu en què els immigrants, a través de les seves associacions, han pogut expressar les seves necessitats, demandes i propostes. La composició, caràcter, funcions, continguts i resultats dels fòrums varia molt d’una comunitat a una altra.

Segons la situació  descrita anteriorment, la intervenció en aquest eix no pot sinó recolzar-se sobre la consolidació del moviment associatiu immigrant i la seva interacció amb el teixit associatiu general, l’augment del nivell de participació d’immigrants en les associacions de caràcter general, i en l’ampliació i millora dels canals de participació política de la població immigrant. De tot això es consideren les mesures següents:

  1. Reforçar el teixit associatiu immigrant amb ajudes al foment i manteniment de la seva infraestructura, la formació continua dels seus quadres i l’assessorament jurídic i administratiu pel que fa a les associacions. Foment del federacionisme associatiu.
  2. Prioritzar els projectes de caràcter participatiu i integrador, fomentar el partenariat amb organitzacions autòctones i promoure l’intercanvi d’experiències i bones pràctiques.
  3. Fomentar la utilització d’espais públics per la població immigrant per promoure la seva participació social.
  4. Impulsar la realització d’estudis en el camp de la participació immigrant.
  5. Enfortir i dinamitzar el Fòrum de la Immigració, per convertir-lo en un vertader organisme de caràcter consultiu. Dotar el Fòrum de seu pròpia i recursos econòmics per fer-ne possible el funcionament autònom.

Eix XI: SENSIBILITZACIÓ

La sensibilització sol definir-se com el conjunt d’accions que pretenen influir sobre les idees, percepcions, estereotips i conceptes de les persones i grups per provocar un canvi d’actituds en les nostre pràctiques socials, individuals i col·lectives. De la importància d’aquesta estratègia, destinada a eliminar barreres socials i ideològiques que dificulten la integració plena de les persones immigrades, es refereix el setè dels Principis bàsics comuns per a la integració aprovats pel Consell de Ministres de Justícia i Interior de la Unió el 2004, el qual expressa la necessitat d’aplicar polítiques antidiscriminatòries actives, polítiques antiracistes i mesures de sensibilització per promocionar els aspectes positius d’una societat caracteritzada per la diversitat.

La diagnosi ens mostra una situació que, lluny de millorar, s’agreuja. Les dades del Centre d’Investigacions Sociològiques reiteren que els darrers anys han augmentat les actituds contràries a la immigració, és a dir, xenòfobes. Bàsicament, les raons del creixement del que s’ha denominat “nou racisme”, és a dir, actituds basades no en la creença de la superioritat biològica sinó en la cultural, i en la por que l’estil de vida occidental pugui degradar-se, es troba en la manera en què s’ha produït el fet migratori, en la seva magnitud i celeritat, en ser percebut com una invasió.

La diagnosi destaca també l’important paper dels mitjans de comunicació, i se suggereix la necessitat d’establir codis deontològics que garanteixin el tractament objectiu de les notícies relacionades amb la immigració. Igualment, s’incideix en el poc coneixement que es té de les mesures, les accions i les campanyes de sensibilització duites a terme per les administracions públiques.

Se sol dir i escriure que la immigració no és un fenomen nou a les Balears. S’ha de considerar que les ones migratòries peninsulars dels anys seixanta i setanta del segle passat tenen poc a veure amb el fenomen migratori actual. El que sí resulta d’aquesta acumulació de successives migracions és una estructura poblacional en la qual el 44 % dels residents no són d’origen balear. La por aquí no només pot provenir de veure en perill el mode o el nivell de vida, sinó la cultura pròpia i la llengua autòctona. Tot això ens obliga a posar un èmfasi major en les actuacions de sensibilització.

És necessari, per tant, millorar la imatge pública de la immigració, i destacar els indubtables beneficis que aporta a la nostra societat, promocionar els aspectes positius d’una societat diversa i generar canvis d’actitud en relació amb la immigració. En concordança amb el que indica el Pla Estratègic estatal, es proposen les següents mesures:

  • Actuacions de formació  destinades a professionals del sector públic i del tercer sector en l’àmbit de la protecció de drets.
  • Actuacions de formació adreçades a professionals dels mitjans de comunicació.
  • Actuacions de sensibilització en contextos específics.
  • Foment de l’establiment de fòrums de trobada entre la població immigrant i l’autòctona.
  • Foment i realització d’activitats de difusió dels factors del procés migratori i la seves dimensió, complexitat, causes, i dels efectes que produeix.
  • Foment i realització d’actuacions de difusió dels elements de les cultures d’origen de la població immigrant.
  • Foment d’activitats culturals dissenyades des de la perspectiva de la integració de la població immigrant.
  • Foment de programes de captació activa de la població immigrant per a la seva participació en programes socioculturals.
  • Foment i realització d’actuacions de difusió de la normativa antidiscriminació entre els actors que treballen en l’àmbit de protecció de drets.
  • Foment i realització d’actuacions de difusió de la normativa europea.
  • Identificació de bones pràctiques en matèria de sensibilització.
  • Foment i realització d’actuacions de difusió de bones pràctiques en el tractament de la informació en matèria d’immigració.
  • Foment de la participació de la població immigrant en les actuacions de sensibilització.
  • Potenciar espais i contextos de debat social que afavoreixin el diàleg i la corresponsabilitat.
  • Foment d’accions i campanyes que ajudin al conjunt de la societat a comprendre les realitats de les persones immigrants, dels seus projectes i dels seus processos migratoris.
  • Identificació i difusió de codis deontològics de relació amb el tractament de la informació sobre immigració.
  • Foment de la participació de la població immigrant en els mitjans de comunicació.

Eix XII: CODESENVOLUPAMENT

Cada vegada pren més força i més sentit vincular la immigració amb accions de cooperació per al desenvolupament en els països d’origen de la població immigrant. Un desenvolupament que satisfaci les necessitats humanes bàsiques (salut, alimentació, habitatge, autonomia i llibertat, educació, etc.) en igualtat de condicions per a homes i dones, un repartiment més equitatiu dels recursos i la seva manifestació política en una democràcia real i participativa, que procuri la mitigació de la pobresa; tot això necessita estratègies d’ocupació i autosuficiència destinades a la utilització de recursos locals amb la finalitat de produir per a la satisfacció de les necessitats internes.

A les Balears, el 1999 es creà la Direcció General de Cooperació, amb la finalitat de desenvolupar les competències relatives a la cooperació per al desenvolupament i la solidaritat amb els pobles del Sud. Més tard, l’any 2006, fou creada l’Agència de Cooperació Internacional de les Illes Balears, instrument encarregat de gestionar les polítiques en matèria de cooperació. Entre ambdues dates, l’any 2000 es va constituir el Consell de Cooperació per al Desenvolupament, un òrgan consultiu i no vinculant l’objectiu del qual és fomentar la participació d’entitats i ONGD en aquestes polítiques de cooperació. Aquests instruments, més el marc normatiu que, en concret, a la nostra comunitat és determinat per la Llei 9/2005, de cooperació per al desenvolupament, constitueixen l’escenari a partir del qual es planifica la intervenció en aquest eix. En tot cas, de manera general, poden establir-se les mesures següents:

  • Suport a les capacitats i qualificacions de les persones immigrants com a agents de desenvolupament.
  • Foment de l’esperit emprenedor entre les persones immigrants, mitjançant accions d’informació, orientació i formació.
  • Actuacions d’informació sobre la utilització racional de remeses, canalització dels enviaments de remeses i productes financers favorables.
  • Anàlisi de l’impacte de les migracions en els problemes relacionats amb la desestructuració familiar vinculada a processos migratoris.
  • Suport a projectes que prevegin l’acompanyament integral a famílies amb risc de desestructuració per la separació dels seus membres entre el país d’origen i el de destinació.

 

 

Share This