El difícil camí cap a un canvi progressista   I

miquel_rossello_foto_oficialEnguany ha fet  deu anys que els progressistes començàvem una experiència prou interessant. Per primer cop assolíem responsabilitats de govern al nostre país.

Va ser una experiència amb llums i ombres de la qual ja se n’ha parlat molt. Jo som dels que creuen que vàrem fer moltes coses ben fetes. Per només anomenar-ne algunes: Fer arribar el tren a Manacor, el Parc de Llevant a Mallorca  i el de Cala  d’Hort a Eivissa,  la targeta bàsica per a les pensions no contributives, la creació del Consell Econòmic i Social, de l’Institut Balear de la Dona, de l’ Institut de Salut Laboral, la baixada significativa de la sinistralitat laboral ,  la creació de la Conselleria de Benestar Social, i l’eco taxa entre altres.

Els poders fàctics, que varen pair molt malament aquells anys, varen convertir la confrontació amb els parcs naturals i l’eco taxa en la seva bandera,  que els resultà molt eficaç. Basta recordar que els dos Consellers que varen impulsar aquestes mesures ni tan sols han estat recompensats pels seus propis partits.

De fet, entre una cosa i l’altra el 2003 vàrem perdre les eleccions. Així acabava el seu discurs d’investidura el futur President Matas: “Nosaltres no hem guanyat aquestes eleccions, vostès les han perdudes” i no li faltava raó.

A pesar de tot, encara estic molt satisfet d’haver estat l’únic dirigent d’una formació progressista que lluny de caure en retrets caps els altres en el moment de la derrota, vaig defensar obertament el Govern del Pacte de Progrés, el seu President, el seu Vicepresident i tots els Consellers i Conselleres.

El fracàs de la primera experiència de govern progressista va obrir les portes a l’etapa més negra de la nostra autonomia. El govern Matas sustentat per un pacte PP-UM. La revenja de l’etapa anterior va ser el primer. L’eco taxa va caure per procediment d’urgència, els parcs naturals per llei d’Acompanyament dels Pressupostos,  per Decret la dissolució de l’ Institut de Salut Laboral que va suposar una nova etapa de creixement desmesurat de la sinistralitat laboral i la supressió de la Conselleria de Benestar Social.

El que havia de ser el Govern de les solucions es va caracteritzar per un total menyspreu al territori, a les polítiques socials i a la bona gestió, sembrant Mallorca i Eivissa d’autopistes o construint residències i centres de dia per a la tercera edat a municipis, especialment governats pel PP, o al poble de la Consellera de torn, tan si eren necessaris com si no, o malbaratant els diners públics amb un metro de dubtosa sostenibilitat econòmica que s’inundà a les primeres pluges o el Joan Crespí inaugurat fins i tot per la Reina, que després no s’ha pogut utilitzar pel que va ser construït. Tots aquests són solament alguns exemples d’una gestió que contradeia clarament l’eslògan utilitzat.

Això  no és res comparat amb el degoteig de casos de corrupció que ens deixaren: Cas Andratx, Rodrigo de Santos, Cola-Cao i Consorci del Desenvolupament Econòmic, Turisme Jove, Rabasco i Lluc Tomàs, Bitel 2, Ibatur, Funerària de Palma, IB3tv, Pla Territorial de Mallorca, Pla Territorial d’Eivissa,  Ses Rates de Ciutadella, Huertas a Sant Josep d’Eivissa i Palma Arena, fins ara.

I a més hem d’afegir un grau d’endeutament públic mai vist fins aleshores. Aquest és el balanç clarament negatiu de la gestió del Govern Matas i del Pacte PP-UM, que ha fet bona qualsevol etapa anterior del PP.

El súmmum d’aquesta etapa és el seu final, l’actuació del Sr. Matas com a capità-aranya. Fugir i abandonar els seus. Actitud indigna i covard d’una persona que ha ostentat la màxima representació de la nostra Comunitat Autònoma.

A pesar de tot això el PP estava convençut que guanyaria les eleccions de l’any 2007 i des de l’esquerra cal reconèixer que no confiàvem gaire en la seva derrota. No debades al principi de la legislatura i vist el fracàs electoral del Pacte de Progrés qualque insigne dirigent polític de l’esquerra comentava :“Tenim dreta per vint anys”… Però el PP va perdre la majoria absoluta i les formacions d’esquerra vàrem assumir la responsabilitat històrica de signar un Pacte de Govern de centreesquerra amb Unió Mallorquina amb la voluntat de tancar definitivament l’etapa negra que havíem viscut i iniciar un canvi.

El difícil camí cap a un canvi progressista   II

La present legislatura començava amb un PP que a pesar de tot allò que  va fer a la campanya electoral, no  aconseguí la majoria absoluta . La qual cosa feia  possible un canvi que provoqués la ruptura amb l’etapa anterior, per acabar amb la corrupció i dignificar la vida democràtica. Aquest era l’objectiu fonamental i  només es podia aconseguir amb un Pacte de centreesquerra amb UM, PSOE i Bloc.

Aquest pacte va resultar molt positiu no tan sols perquè trencava amb l’etapa anterior, sinó pel programa polític que es va signar que obria les portes a un canvi de model territorial , social i cultural, i a més, perquè corregia un important error de l’anterior Pacte de Progrés, donant la presència institucional a cada força política segons la representació que tenia.

Quan vàrem acceptar participar en aquest Pacte de centreesquerra, des del Bloc per Mallorca érem conscients que el programa pactat no assolia, ni molt manco, tots els objectius que marcava el nostre programa i així mateix érem conscients de les dificultats quotidianes que comportaria la gestió política amb un pacte d’aquestes característiques, del que formava part un partit que havia governat a l’etapa anterior .

Però, des del primer moment, vàrem ser conscients que allò que ens demanaven els nostres electors no era mantenir-nos immaculats sinó assumir tots els riscs que calien per aconseguir introduir els canvis que la nostra societat demandava.

El pecat original que cap baptisme podrà esborrar és la construcció de Son Espases. Així mateix l’aparició pública de presumptes casos de corrupció, comesos en èpoques anteriors, que ha afectat als nostres socis d’UM,  han provocat no poques situacions difícils. De la mateixa manera les dificultats internes que ha tingut aquest partit per adaptar-se a la nova situació i als seus canvis de lideratge, ha provocat alguna que altra situació d’inestabilitat.

La crisi econòmica que vivim ha provocat situacions de dificultats greus per a les persones,  que no prevèiem en el moment d’elaborar el programa pactat. Davant aquesta conjuntura desfavorable tant el Govern de les Illes com els governs dels Consells han adoptat una bateria important de mesures positives per enfrontar aquesta desfavorable situació econòmica.

Com tothom sap la present crisi és conseqüència de la crisi mundial, però també de l’esgotament del nostre model productiu basat en el turisme i la construcció. És per això que les mesures per pal·liar les nefastes conseqüències de la crisi sobre les persones són molt importants però no ho són menys la introducció de canvis estructurals en el nostre model productiu. El propi Alexandre Forcades , President del Cercle d’Economia, feia al·lusió,  recentment,  a aquest element. Doncs bé, tinc la impressió que tant en la política turística com en l’econòmica en general, s’estan aplicant mesures conjunturals necessàries però no suficients, i no hi ha el coratge i l’audàcia adients per enfrontar els canvis estructurals de model.

Ara bé  , en allò que fa referència a les polítiques mediambientals i de defensa del territori cal esmentar l’important paquet de zones protegides a través de la Llei de Mesures Urgents, a les quals hem de sumar Es Guix i Son Real a Mallorca a més de l’aposta decidida pel transport públic per carretera així com l’electrificació del tren i el desdoblament des d’Inca a l’enllaç.

En polítiques socials, l’aprovació de la pionera Llei de Serveis Socials, el desplegament de la Llei d’Atenció a la Dependència, la recuperació de la gestió pública de Residències per a gent gran, l’ambiciós Pla d’Escoletes Infantils, la recuperació de l’ Institut de Salut Laboral, i la significativa baixada en la sinistralitat laboral així com la recuperació de la concertació social amb la signatura d’un nou Pacte per a l’Ocupació.

La nostra Comunitat s’ha reincorporat a l’Institut Ramon Llull i s’ha creat la Fundació per a la Memòria Històrica, així com tot un seguit de mesures destinades a la dignificació de les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista.


El difícil camí cap a un canvi progressista   III

Si volem que la dreta conservadora no recuperi les responsabilitats de govern el 2011  cal que les forces progressistes facin els deures per crear les condicions que els hi permetin guanyar les eleccions a la majoria d’Institucions del nostre País.

Hem de desenvolupar el programa pactat i entre altres coses cal enllestir la Llei del Sòl i la Llei d’Igualtat de dones i homes.

En temes mediambientals i de defensa del territori, la supressió de bona part de les Àrees de Reconversió Territorial del Pla Territorial de Mallorca, així com l’arribada del tren a Capdepera i l ’inici del projecte del tren a Alcúdia.

En polítiques socials concloure el desplegament de la Llei d’Atenció a la Dependència, i la implementació de les mesures que contempla el Pacte per a l’Ocupació.

Incrementar les mesures que encaminin el canvi de model econòmic com l’impuls a la Innovació , Desenvolupament i Recerca, la potenciació de la Formació Professional i la promoció de l’Economia Social.

Cal també  fer les transferències als Consells Insulars com estipula l’Estatut d’Autonomia, així com la millora del finançament d’aquests i dels Ajuntaments.

I tot això  dins el necessari clima de concòrdia entre les distintes forces polítiques que conformen el Pacte.

Per la seva part, les forces polítiques que se situen als espais de l’esquerra alternativa i l’esquerra nacionalista, en primer lloc haurien de prendre definitivament consciència que qualsevol formula que debiliti les actuals coalicions o porti a la desunió d’allò aconseguit fins ara, està condemnat al fracàs. Du a la desaparició d’algunes, a la pèrdua de pes polític a les altres i molt probablement a la dreta al Govern.

Si això  es així, que ho és, cal deixar de banda definitivament tàctiques defensives i destinades a salvar el mobles i iniciar una estratègia ofensiva per la construcció d’una opció política d’esquerra nacionalista, alternativa i verda de caire interinsular, que es converteixi amb la tercera força política del País i garanteixi la constitució del tercer grup parlamentari de la Cámara.

Això  passaria, ara per ara, per començar amb seny i prudència però  molt seriosament les negociacions entre els distints components de les aliances insulars existents. L’objectiu d’aquestes negociacions polítiques, que haurien de començar amb l’iniciï del nou curs polític, seria reeditar i millorar substancialment els acords existents aquesta legislatura a cada illa i deixar-ho tancat abans de començar l’estiu del 2010.

És a dir, consolidar Gent per Formentera. A Eivissa cercar un acord que estabilitzi i doni continuïtat a Eivissa pel Canvi. A Mallorca aconseguir un acord polític que permeti estendre el Bloc  per Mallorca a tots els nivells, autonòmic, insular i municipal i que sigui capaç de donar força i eficàcia a la suma, sense ofegar, en cap cas, les justes aspiracions partidistes dels seus components.  I a Menorca, amb tots els respectes cap a les opinions dels menorquins, crec que un acord electoral entre PSM-Verds i Esquerra de Menorca garanteix sense cap mena de dubte dos diputats.

En el segon semestre del 2010 podríem treballar un acord electoral interinsular de caire estrictament federal. Es tractaria d’arribar a un acord sobre un programa polític pel Govern de les Illes Balears i per la constitució d’un únic grup parlamentari, cercant les formules orgàniques necessàries perquè cap decisió insular pogués ofegar les altres i tingués la seva pròpia veu amb plena autonomia. Òbviament aquest pacte polític no afectaria ni a l’àmbit insular ni al municipal, ja que en aquests la sobirania recauria en els acords de cada àmbit.

Tot això, que no serà fàcil, ens permetria com deia abans no “salvar els mobles” sinó donar a llum a una força nacionalista, d’esquerres, alternativa i verda que impediria la tornada al Govern al PP i que se situaria com a tercera força del País, amb capacitat d’incidir decisivament amb les polítiques d’un futur pacte de progrés.

Comprenc que pels militants nacionalistes, d’esquerres i verds aquesta aposta de futur els  provoqui vertigen i que tornin la mirada cap a la seguretat de les pròpies sigles, però també crec que és el moment de l’audàcia i de posar els interessos del País per sobre dels partidaris.

Per donar garanties a la militància cal un lideratge potent i estic convençut que són molts els militants destacats de les distintes formacions polítiques amb capacitat i ganes de tirar endavant aquest projecte. Però crec que tenim la sort de comptar amb dos dirigents amb capacitat i coratge suficient per encapçalar aquets projecte de futur, em refereix a Biel Barceló i David Abril. Estic segur que si tenen el coratge, l’audàcia i la visió de futur, serem molts que els donarem suport i els seguirem amb il·lusió.

 

Miquel Rosselló  del Rosal

Membre de la Presidència d’Esquerra Unida de les Illes Balears

Conseller del Consell de Mallorca pel Bloc.

Share This