S’expulsa de la universitat als estudiants de famílies sense recursos econòmics.

uib-pujada-taxesLes taxes de la Universitat de les Illes Balears augmentaran un 5% el proper curs. Aquest augment s’ha de sumar al 10% del curs passat. En conjunt, un augment continuat de les taxes en uns moments en què les famílies veuen reduïts els seus ingressos i la reducció de les ajudes a l’estudi s’han anat produint de forma constant, amb eliminació o minva dràstica de programes de mobilitat com ara l’Erasmus i el Séneca. Se suma  l’amenaça del ministre Wert d’eliminar les beques als estudiants amb un nota mitjana inferior al 6,5, tota una declaració de guerra als fills de les classes obreres illenques.

La política del PP en matèria d’universitats és clara: tracta d’expulsar de les seves aules als estudiants procedents de les capes socials amb poc poder adquisitiu, reservant-la als sectors socials més benestants i donant-li un caràcter elitista.

 Per aquest motiu, EU reclama la congelació de les taxes de la UIB per tal de no seguir augmentar les dificultats per accedir-hi. Tot i que només sigui una petita part dels costos que han de suportar els estudiants i les seves famílies, no és moment de posar encara més dificultats.

Al mateix temps que reclamam la congelació de les taxes, exigim un canvi radical de les polítiques educatives del PP per tal que l’ensenyament públic, tant l’obligatori com l’universitari, sigui un instrument per a corregir les diferències socials i afavorir la igualtat d’oportunitats, en comptes d’un sistema d’elits preparades enfrontades a una majoria de la població sense accés als estudis superiors.

En aquest sentit, ens oposam radicalment a la política de beques que pretén implantar el ministre Wert. Amb la seva proposta s’expulsaria de la universitat un gran nombre d’estudiants sense recursos que no haguessin pogut superar la nota mitjana, mentre que estudiants de classes altes no tendrien cap dificultat per continuar els estudis amb notes inferiors, accentuant el classisme dels estudis universitaris. El sistema de beques té com a objectiu corregir les desigualtats socials i no es pot basar en l’excel·lència acadèmica oblidant els factors socials que determinen majors dificultats per als estudis a les persones amb pocs recursos que, en moltes ocasions han de compaginar-los amb ocupacions laborals i sense possibilitats de pagar formació de caire privat. Si no tenen la més mínima sensibilitat social, si que els hauria de fer reaccionar el fet que ni Rajoy ni Aznar aconseguiren la nota mínima que permetrà accedir a les beques. Clar que tots dos eren de família rica i no tenien necessitats d’ajudes.

Amb el sistema que està introduint de manera progressiva el PP ens trobam amb la paradoxa de què uns estudis sufragats molt majoritàriament amb mitjans púbics  només seran accessibles a les classes altes i, per si no n’hi havia prou amb les dificultats per accedir a les classes presencials de la universitat d’ençà el pla Bolonya, ens trobam amb què a tot l’Estat uns 40.000 alumnes de la UNED, una universitat que permetia combinar estudis i treball, han hagut d’abandonar-la per no poder fer front al cost de les matrícules, també encarides.

Esquerra Unida reclama un sistema d’ensenyament públic al servei de tota la població, sense discriminacions per raons econòmiques, ja que  és l’única manera en què es pot contribuir a la reducció de les diferències socials, i és la millor forma de tenir unes generacions preparades capaces d’adaptar-se a un mercat de treball amb evolució constant i accedir al saber, a la formació, a la millora com a éssers humans a través de la sabiduria. El model del PP ens porta a una elit preparada i a una gran massa de ciutadans que, per manca de formació, estaran abocats a llocs de feina inestable, sense qualificació i mal pagats, sense accés al coneixement. La reducció de pressupost en despesa universitària continua en la línia de destrucció d’allò públic, de privatització de serveis i d’eliminació del “salari diferit” de què disposàvem treballadors i treballadores i entra en la política neoliberal del “campi que pugui” aplicat també en l’apartheid sanitari.

Share This