12 10 13 12 doctubre c

 

12 d’Octubre, de Josép Quetglas. Publicat originalment el 12 d’octubre de 2013 a Ara Balears.

 

La frase “La història l’escriuen els vencedors” pot haver-la escrita un vencedor o un vençut, mai un resistent. El resistent, aquell desposseït que no accepta l’ordre present, i que actua en conseqüència, troba en aquesta frase una afirmació encoberta amb la qual no pot estar d’acord: que el combat ha acabat i que té un vencedor. Al contrari: al resistent li interessa una imatge del passat en què cada victòria dels posseïdors sigui qüestionada.

 

La narració del passat no és un guany passiu que cau en mans dels dominadors, una vegada resolt el conflicte. És un camp de batalla més. La lluita dels desposseïts per aconseguir unes altres condicions de vida no només té lloc als espais de les ocupacions pràctiques -al lloc de treball, al veïnat, al carrer-, sinó també als espais del passat. Per tot allà on els senyors hagin conegut un triomf, allà mateix hem de dur les armes del dubte, el sarcasme, la crítica.

 

Tot seguit hi ha tres maneres de disputar la narració del 12 d’octubre; una, inconvenient; l’altra, inútil; la tercera, pràctica.

 

La primera és la d’aquells que volen descobrir que Colom era nat al seu poble, i això els ompl d’orgull. “Ho férem nosaltres!”, diuen, i amb això reclamen lloc entre les files dels vencedors. Brassens se’n riu d’ells a laBallade des gens qui sont nés quelque part (Balada dels qui són nats a qualque banda).

 

La segona manera és sentimental, compungida, simpàtica però sense conseqüències pràctiques, com quan Agustín García Calvo exhortava les caravel·les, i no els mariners, a tornar enrere: “Carabelas de Colón, todavía estáis a tiempo. Antes que el día os coja, virad en redondo presto. Tirad de escotas y velas, pegadle al timón un vuelco, y de cara a la mañana desandad el derrotero. Atrás, a contratiempo… ” A la poesia de García Calvo, les embarcacions tornen efectivament enrere en el temps, fins a ser una altra vegada arbres dels boscos andalusos. Però això no és més que literatura, i no millora el model de l’inoblidable Viaje a la semilla , d’Alejo Carpentier. Encara ho va fer millor la insubmisa rèplica de la nauVictoria , que va voler enfonsar-se ella mateixa al cap de vint minuts de ser posada a la mar, per a no participar a les festes del Cinquè Centenari del Descobriment, a l’Expo de Sevilla del 92, davant la mirada atònita de Luis Yáñez.

 

La tercera oposició a la història dels senyors és, aquesta sí, la d’una resistent, que va conèixer presó, exili i insults: Luisa Isabel María del Carmen Cristina Rosalía Joaquina Álvarez de Toledo y Maura, duquessa de Medina Sidonia.

 

Autora als anys 70 de novel·les com La huelga , La base i La cacería , editades per la Colección Ebro, del Partit Comunista, la Duquessa Roja va publicar, coincidint amb les festes i fastos del 1992, un llibre titulat No fuimos nosotros (Derrotero de Poniente) , imprès al sud de França, en no trobar editor aquí. Més tard va insistir amb un altre llibre, África versus América. La fuerza del paradigma , editat per la Fundación Casa Medina Sidonia.

 

Amb els papers de l’arxiu familiar sobre la taula, amb lligalls des del segle XI fins ara, la duquessa demostra que el descobriment no va ser tal, sinó una operació programada.

 

Primer, mostra amb documents que la navegació i el tràfic comercial entre les dues ribes atlàntiques eren habituals per als mariners de l’Algarve, de l’occident andalús i del Magrib, que tenien poblaments establerts a l’altra costa. Per la llista dels productes vegetals, animals i minerals que arribaven, minuciosament registrats, la procedència només podia ser la costa occidental de l’Atlàntic.

 

En segon lloc, relaciona la propaganda del viatge de Colom, un més, amb el regnat a Roma, des de l’estiu de 1492, d’un personatge favorable als Reis Catòlics, i no a Portugal, com va ser el valencià Roderic Borja, àlies papa Alexandre VI: perquè en descobrir-se terres incògnites corresponia al Papa dictaminar-ne el propietari. L’emperador Carles va acabar de resoldre la qüestió, ordenant l’any 1536 la requisició de tots els mapes i cartes de navegar existents, tant públics com privats, i la confecció de nous gràfics. Només es va salvar de la destrucció la carta de Juan de la Cosa, de 1500, on figuren territoris encara no oficialment descoberts.

 

Què podien fer els mariners i mercaders algarvesos, andalusos, magrebins, per a fer valdre els seus drets, en contra dels poderosos? Cinc-cents anys després, Isabel Álvarez de Toledo ha parlat per ells.

 

(A YouTube teniu A contratiempo , cantat per Chicho Sánchez Ferlosio, i també, de Brassens, la Ballade des gens qui sont nés quelque part .)

 

 

Share This