Manel Carmona a Blanquerna 

 

En primer lloc, vull agrair al Grup Blanquerna la invitació a participar en el seu ja 27è Seminari, sense la qual seria simplement impossible tenir el gust de compartir les dues properes hores amb vosaltres.

No és la meva intenció en aquesta conferència, titulada “Quin Estat necessiten les Illes Balears?”, fer una anàlisi exhaustiva de la situació de Balears ni mostrar una tirallonga de dades polítiques, socials i econòmiques que expressarien científicament la preocupació que sento per la situació del país. Avui és constatable que estem pitjor en tots els sentits: atur i precarietat laboral; pobresa i malnutrició infantil; desindustrialització i manca d’inversió en I+D+I; frau fiscal i corrupció política; desmantellament dels sistemes públics de salut i educació; desnonaments i manca d’habitatge públic i lloguers socials; augment desorbitat de les taxes universitàries; atac al poder local i re centralització, etc.

El dèficit social que pateix Balears només podria ser atribuït en una a petita part al dèficit fiscal que suporta respecte a la resta de l’Estat. La major part d’aquest dèficit s’ha d’atribuir a la política fiscal regressiva aplicada tant per governs del PSOE com del PP, sempre amb el suport de Convergència i Unió. I si a això li sumem les escandaloses xifres del frau fiscal, la quantitat que apareix sí que constitueix un veritable espoli. Un espoli que, en aquest cas, beneficia uns sectors socials i econòmics molt determinats, en contra de la majoria de la ciutadania i especialment de les capes mitges i els sectors populars.

Perquè és menester recordar que “Illes Balears” no és més que un eufemisme per englobar una societat formada per sectors socials d’interessos diferents, si no contraposats. Perquè, ¿de quines Illes Balears estam parlant? De les que representen els sectors dels grans hotelers i empresaris, dels financers? Aquests ens dirien els “interessos de les Illes Balears”, que no coincidirien amb els “interessos de les Illes Balears” segons el punt de vista i els interessos dels treballadors, les classes mitges i els sectors populars. Qui amagui aquesta divisió no ajuda als punt de vista dels sectors populars.

Les dades oficials demostren que el frau social que pateixen les Illes es deu al sobre dèficit fiscal de Balears amb Espanya, o sigui, a la desfiscalització (rebaixes al rics) i al frau, que són al cor de les opcions triades i votades per PP, PSOE i CIU especialment. Això fa que el pa hagi tornat més petit, i les llesques siguin més primes.

Si aquest aspecte que acabo de mencionar, la política fiscal regressiva,  no coneix reformes i canvis radicals, la paraula “sobirania” es converteix en paper mullat o en arenga per a incauts patriotes, al servei d’interessos ben particulars allunyats del bé comú.

Ens trobem en un moment en què cal prendre decisions: com a persones, com a formacions polítiques i com a societat. En el meu cas, no em resigno a contemplar com el sistema, en base a la generalització dels seus comportaments especulatius i corruptes, intenta negar la política com a forma de transformació de la realitat. El que es pretén veritablement és que, en absència de política i mitjançant el populisme i el feixisme, les formes de dominació puguin governar aquesta situació de crisi de la vella política, impedint l’aparició d’una alternativa i donant temps així a la recomposició del vell sistema.

Després de sis anys de crisi, cada vegada més gent sap que les polítiques d’especulació econòmica i el sistema polític que les ha sustentat, que ens van dur a la crisi el 2008, difícilment ens en trauran, ni aquest 2013 ni el 2014. I també saben que ha arribat el moment d’aixecar la bandera d’una alternativa global, per no ser condemnats, no ja a viure pitjor que els nostres pares, sinó, al pas que anem, a viure pitjor que els nostres padrins.

La crisi que patim té una expressió: és social, és econòmica i és democràtica i institucional. Cal doncs construir l’alternativa en cadascun d’aquests àmbits:

 

Cal apostar per una profunda regeneració democràtica

Hi ha una forma de fer política i d’organitzar la vida pública a la nostra societat que ha tocat sostre. No és la democràcia la que està en qüestió, però sí les formes polítiques del que anomenem la 2a Restauració Borbònica (1975-78).

D’igual manera que va passar després de la 1a Restauració Borbònica (1873), un sistema bipartidista ha governat bona part d’aquests darrers 37 anys. Si, al principi, tant el procés democratitzador en tots els àmbits com el sistema de partits van significar un avenç positiu -especialment si els comparem amb el període de la dictadura franquista-, al cap dels anys han anat convertint-se en cotilla de drets i llibertats i de la pròpia democràcia, encabint la participació en mecanismes cada vegada més estrets, avui ja clarament dominats per formes oligàrquiques, corruptes, burocràtiques i opaques a la transparència i la crítica.

Els casos de corrupció i clientelisme que en el darrer període han afectat especialment al PP i a la ja desapareguda UM no han assegut a la banqueta dels acusats només a persones afectades per casos aïllats, sinó a un veritable sistema basat en l’especulació i la corrupción com a manera d’entendre la política i l’economia: dues cares d’una mateixa moneda sistèmica. En aquesta ‘porta giratòria’ amb papers intercanviables entre corruptes i corruptors hi ha un denominador comú: el discurs ideològic d’aquests partits i personatges que ens han volgut fer creure que no hi ha alternativa possible a com s’han fet les coses, que ha estat la gent que ha estirat més el braç que la màniga, i que ara toca repartir les culpes d’allò que ha sortit malament, i que, en definitiva, “tots som iguals”.

La preeminència del rol institucional en l’articulació de la sobirania popular és un altre dels paradigmes que s’està ensorrant. Avui queda més clar que mai que la participació popular democràtica ha de tenir molts i molt diversos canals d’expressió, no només el vot cada quatre anys i un sistema de representació democràtica tan limitat. Per a la cultura política que jo represento, els marcs de construcció d’un veritable poder popular han de ser especialment potenciats en l’esfera de la societat civil. L’expressió institucional és important i necessària, però ha d’estar emparada per una visió molt més àmplia de democràcia política, econòmica, social i cultural.

 

La ciutadania de les Illes Balears no és aliena als esdeveniments històrics que s’estan produint a Catalunya

En primer lloc, vull deixar clara la meva aposta inequívoca per l’exercici concret del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. S’ha de celebrar una consulta o referèndum el més aviat possible, una vegada s’esdevinguin les condicions tècniques, polítiques i democràtiques, que veiem possibles dins d’aquesta legislatura, concretament l’any 2014.

Les diferents enquestes del CIS i del CEO evidencien que aproximadament un 75% de ciutadans i ciutadanes de Catalunya aposten per aquest nou estadi. D’ells, un 40% aposta per l’independentisme i un 35% pel federalisme. El 25% restant o vol un manteniment de la situació actual o una re centralització en l’Estat espanyol, quasi a parts iguals.

Per a EUiA, la nostra federació germana a Catalunya, es cabdal col·locar l’opció federalista i republicana de forma clara i inequívoca; primer, al costat de l’exercici del dret a decidir i, després, al costat d’una nova proposta de convivència entre els pobles d’Espanya i Europa, que trenqui amb la situació actual i obri un triple marc constituent: a Catalunya, a Espanya i a Europa.

No és, aquesta, una opció dictada per la oportunitat, sinó que figura gravada al codi genètic de la nostra tradició política. L’estiu de 1935, José Díaz proposava, en nom del PCE, al Front Popular que s’estava constituint, introduir el següent punt bàsic per a participar a les eleccions de febrer del 36: “Liberación de los pueblos oprimidos por el imperialismo español. Que se conceda el derecho de regir libremente sus destinos a Cataluña, a Euzkadi, a Galicia y a cuantas nacionalidades estén oprimidas por el imperialismo de España.”

I al setembre de 1970, Dolores Ibarruroi es dirigía al Comité Central del PCE en aquests termes: “Al exponer en esta reunión, y en nombre del Comité Ejecutivo, el problema nacional, os comprometo u obligo a añadir, entre los múltiples motivos que impulsan y animan nuestra lucha contra la dictadura, uno más: el de la defensa del derecho de las nacionalidades de nuestro país a la autodeterminación; ya que, entre las cuestiones que en la lucha por la democratización de España deberán ser resueltas con prioridad a otras más generales, está el problema nacional, que es en substancia el derecho de Cataluña, Euzkadi y Galicia a disponer libremente de sus destinos.”

I seguía: “Los comunistas nos pronunciamos por el reconocimiento, sin ninguna limitación y con todas sus consecuencias, del derecho de las nacionalidades a la autodeterminación”. “El derecho a la libre determinación significa el derecho de Euzkadi, Cataluña y Galicia a formar parte del Estado español o a separarse de éste y constituir Estados nacionales independientes.”

Vull aprofitar aquest acte per valorar, de nou, molt positivament la declaració conjunta signada per IU, ICV i EUiA sobre “El dret a decidir i el model d’Estat”. En ella, una força política d’àmbit estatal, com Izquierda Unida, afirma “donar suport a l’exercici del dret a decidir de Catalunya i dels altres pobles de l’Estat que manifestin la seva voluntat d’exercir aquest dret”. Estic convençut que, si el conjunt de les esquerres de l’Estat assumissin amb convicció aquest dret democràtic i defensessin conseqüentment el seu exercici, la dreta no podria imposar amb facilitat el seu model centralista i conservador.

Vivim una profunda crisi que té una dimensió europea i que afecta, de forma especial , als països del sud d’Europa, com a conseqüència de les polítiques neoliberals imperants.

En el cas espanyol aquesta crisi ve determinada, a més,  per l’esgotament del model sorgit durant la Transició democràtica. Avui, el sistema polític caracteritzat pel bipartidisme està profundament qüestionat, les polítiques de retallades de drets socials i la reforma laboral trenquen el contracte social en el qual es basa el sistema democràtic, la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de juny de 2010 i el procés de re centralització impulsat pel Govern del PP, tot això ha provocat una profunda crisi constitucional.

La resposta del Govern del PSOE a la sentència del tribunal Constitucional va ser de passivitat absoluta; no es va proposar cap sortida ni jurídica ni política que permetés superar els efectes de la sentència. I l’actual Govern del PP està fent una ofensiva contra les autonomies, a les quals acusa falsament de la crisi, per justificar un procés d’involució autonòmica i de re centralització. El procés de re centralització afecta també gravíssimament als municipis, amb un projecte de reforma de l’administració local que buidarà de contingut el poder local.

La ruptura del pacte constitucional va tenir, també, una dimensió socioeconòmica amb la reforma al setembre de 2011 l’article 135 de la Constitució, per la qual les polítiques neoliberals d’austeritat van adquirir  rang constitucional .

Per tot això l’actual estat de les autonomies i el marc constitucional han de ser superats, en un procés que reconegui el dret a decidir i que també garanteixi tots els drets socials.

Dret a decidir que, vull deixar clar, ha d’assolir indissolublement els drets nacionals, que defineixen la identitat, i també els drets socials, que defineixen la realitat en la qual afrontem l’actual situació de crisi.
 

El dret a decidir  és un principi democràtic.

Quan una part substancial de la població d’un territori qüestiona el marc institucional existent i manifesta la seva aspiració a la sobirania, en lògica democràtica cal establir els mecanismes legals per conèixer i reconèixer la voluntat dels ciutadans i ciutadanes d’aquest territori.

Una pluralitat nacional i regional que hauria de ser un element central de la identitat compartida de l’Estat, compatible amb valors com la fraternitat i la solidaritat entre els seus diferents components.

IU i ICV – EUiA manifesten la necessitat de donar una oportunitat al diàleg per a un nou pacte, amb una profunda reforma de la Constitució en un sentit republicà, federal, plurinacional i solidari, que incorpori el dret a decidir dels pobles que componen l’Estat .

El segle XXI ha de ser el segle de les sobiranies compartides. Sobiranies compartides en el marc de l’Estat i d’Europa, superant les velles concepcions dels nacionalismes tradicionals excloents, i sobiranies que a  la vegada facin compatible els protagonismes i la participació popular i ciutadana.

IU-EU i ICV – EUiA estan fermament compromesos en l’inici d’un procés constituent en el conjunt de l’Estat i de Catalunya que suposi, no només un nou model d’Estat, sinó també un nou model polític, social i econòmic, que garanteixi una nova política radicalment democràtica, que desterri la corrupció de la política i un nou model econòmic, ecològic i socialment just.

La Proposta d’EUIB per a les nostres Illes, és clara: volem una segona transició que camini cap a un Estat Federal, plurinacional, social i republicà, que incorpori el dret a decidir.

Un procés en el que desitjam un paper protagonista i d’avantguarda de les classes mitges i populars, un empoderament dels treballadors i les treballadores, només així garantirem que les llibertats i els drets socials quedin plenament assegurats.

Vull acomiadar-me amb una cita d’Eduardo Galeano

“no estam condemnats a triar entre el mateix i el mateix, tenim les mans buides, però les mans son nostres”.

Gràcies.

Share This