26 10 13 El blau del cel C

 

El blau del cel, de Josép Quetglas. Publicat originalment el 26 d’octubre de 2013 a Ara Balears.

 

Pels aficionats a l’arquitectura d’una certa edat (l’ambigüitat és voluntària: són vells tant aquesta arquitectura com aquells aficionats), les paraules “el blau del cel” suggereixen el projecte d’Aldo Rossi al concurs d’ampliació del cementiri de Mòdena, l’any 72. Rossi és un llinatge que a Mallorca escarrufa, però Aldo Rossi (1931-1997) no hi té res a veure: arquitecte milanès, va ser el Bill Viola de l’arquitectura; havia triat “ l’azzurro del cielo ” per a identificar el seu projecte a concurs, que va resultar guanyador i que va conèixer una influència considerable a l’arquitectura, i més encara a les escoles d’arquitectura, d’aquell temps. Però qui es recorda avui de tot allò? Avui, “el blau del cel” només torna a ser el títol d’un conegut llibre de Georges Bataille.

Bataille va escriure la novel·la l’any 34, a Barcelona, durant les poques estones on no era al barri xino, al cabaret La Criolla. La vaga general obrera i la insurrecció institucional del govern Companys, de l’octubre del 34, fan de color ambiental i rerefons sonor (trets, crits, explosions) als anar i venir dels personatges de la novel·la.

Més atenta als fets d’octubre va ser Colette Peignot (1903-1938), que acompanyava Bataille. Peignot, abnegada revolucionària i heroïna sadiana, és qui apareix amb el nom de ‘Laure’ en els escrits de Michel Leiris i Georges Bataille. Podem trobar d’ella una nota particularment lúcida, titulada Incendi d’església , que correspon a una escena viscuda als mateixos dies d’octubre a Barcelona. Hi descriu la fraternitat de les dones i homes treballadors, el sacrifici ritual alliberador, en calar foc als objectes terrorífics d’una qualsevol església catòlica:

“…Era fora de mi i al mateix temps lúcida, estranyament calmada, capaç de fer cadena per a impedir avançar els bombers o d’atiar el foc que cremava un caramull de sotanes, de veure escenes bastant terribles i de quedar-me quieta sense moure un peu. La gent era al mateix temps un pati d’escola, una assemblea de dones histèriques i un grup perfectament conscient de fer el que volien fer i el que devien fer. (…) El que em tranquil·litzava era que jo era vertaderament amb ells, i no espectadora, i que ni per un minut hi ha hagut desconfiança per part seva, ni por ni desconfiança per part meva…”.

I Colette Peignot acaba dient:

“Allò que reconforta i alleuja i cura és estar braç a braç, i l’esperança profunda que neix d’aquests contactes. Allò que ens podria deprimir és el fossar obert entre la capacitat revolucionària de la gent, disposada a qualsevol risc i capaç d’organitzar ella mateixa els seus ‘excessos’, i la incapacitat i l’apatia dels caps intel·lectuals que qualifiquen tot això de trists ‘excessos’ del ‘lumpenproletariat’…”

En llegir avui aquesta pàgina de Colette Peignot és inevitable rememorar, tal vegada com feien els mateixos treballadors de 1934, els dies d’un quart de segle enrere: la Setmana Roja, la Setmana Negra, la Setmana Gloriosa, la Revolució de Juliol, que amb tots aquests noms era designada, a més del nom que els senyors li posaren, la Setmana Tràgica de 1909. Perquè no conec millor fotografia de Barcelona que aquella que la mostra coronada per les fumeres negres aixecant-se cel blau amunt.

L’ocasió és prou coneguda. La burgesia catalana s’havia apoderat de les riqueses mineres del Marroc. Els empresaris Claudi López i Bru i Eusebi Güell i Bacigalupi, juntament amb Alvaro de Figueroa, polític i propietari madrileny, havien aconseguit que s’enviessin tropes a defensar els seus negocis, en un moment en què només els fills de les classes treballadores anaven al servei militar i a la guerra, per morir d’un tall al coll (els rics se’n lliuraven per 1.500 pessetes). El negoci ja començava amb l’enviament de les tropes, transportades a l’Àfrica en els vaixells de la Compañía Transatlántica Española, propietat del mateix Claudi López i d’una altra empresa, la Companya de Jesús. El dia de salpar cap al Marroc, les benèfiques dones de la bona societat barcelonesa anaren al port a repartir medalletes religioses i droga (Claudi López i Bru també era propietari de la Compañía de Tabacos de Filipinas) entre els soldats (tres lleves). Van ser les mares, les germanes, les dones dels proletaris les qui iniciaren la insurrecció, donant a les benèfiques el que es mereixien. La vaga general va esclatar, la ciutat va ser immediatament en mans dels seus habitants, que resistiren durant dies els atacs de l’exèrcit. A l’eufòria popular seguí la repressió dels senyors, matances i empresonaments. I seguiren els empresaris sent animals de presa. Ara són ‘emprenedors’, que vol dir aquells que prenen el que és d’un altre.

(Podeu trobar els escrits de Colette Peignot a: Écrits de Laure , amb un assaig del seu nebot, Jérôme Peignot, i una biografia d’ella, per Georges Bataille. J.-J. Pauvert, París 1971).

 

 

Share This