Les eleccions europees del passat diumenge han romput una tendència que arrossegàvem des de la incorporació de l’Estat espanyol a la UE, i és que per fi s’han aconseguit dues coses que van estretament entrellaçades: per una banda, l’equilibri de poders ha quedat greument alterat, i per l’altra s’ha generat il·lusió a la ciutadania, fet inèdit sobretot en uns comicis que mai han despertat gaire interès per al gruix de la població.

La primera de les conclusions s’extreu d’un anàlisi dels resultats electorals i del suport que han rebut les diferents propostes i formacions polítiques. Des de la instauració del Règim del 78, els resultats de PSOE i el partit hegemònic de la dreta (UCD/AP/PP) actuaven com a vasos comunicants, de manera que allò que un perdia, ho guanyava l’altre. Aquest fenomen que coneixem com a bipartidisme no és nou, ja que es remunta a l’altra gran Restauració Monàrquica de finals del segle XIX, amb el Partit Conservador i el Partit Liberal. No obstant la distància temporal, els efectes d’aquesta disfunció democràtica són de sobres coneguts: caciquisme, abús de poder, corrupció, perversió del sistema democràtic, descontentament social…Però igual que l’anterior bipartidisme, el que patim ara durarà també poc més de 40 anys, senzillament perquè hi ha una majoria social que ha deixat de creure en un sistema que els ha defraudat en tots els aspectes.

La crisi que va començar sent financera i que va seguir sent econòmica, ara ha esdevingut també política. El Partit Popular, amb uns altaveus mediàtics funcionant a màxima potència, amb recursos econòmics inabastables per qualsevol altra formació, ha quedat reduït a la seva mínima expressió, amb uns resultats propis de l’AP de Manuel Fraga. Per la seva part, el PSOE ha pagat car vendre la seva ànima al liberalisme, i s’ha fet evident que la gent s’ha cansat de veure com els seus líders comparteixenbusiness class, butaques als consells d’administració, i copa cafè i puro als hotels de Madrid i Brussel·les amb els seus suposats enemics populars, amb qui, per altra banda, consensuen totes les polítiques econòmiques de calat.

L’augment espectacular d’Esquerra Unida, la irrupció sense precedents de Podemos, i els resultats gens menyspreables d’ERC a Menorca i Mallorca, permeten que el conjunt d’aquestes forces transformadores hagi assolit una posició d’empat tècnic amb un PP més tot sol que mai, i que es superi amb escreix un PSOE incapaç de reaccionar i que suplica per una Grosse Koalition amb els conservadors, a l’estil alemany o grec, per salvar desesperadament la seva quota de poder.

El bipartidisme ha mostrat signes evidents de flaquesa, però el moment s’ha d’aprofitar. I aquí entra el segon aspecte que diferencia la jornada de diumenge d’altres pretèrites. Els partits, moviments socials, sindicats i associacions que treballem dia a dia per acabar amb els excessos del “PPSOE”, estem condemnats a entendre’ns, i a fer feina junts. Sobre les nostres esquenes tenim el pes de les esperances de moltes persones que volen, que desitgen i que necessiten un canvi polític important. Allò que es demanda imperiosament és honestedat, honradesa, transparència i democràcia.

Des d’Esquerra Unida, la predisposició és absoluta per a treballar al costat de totes aquelles entitats que es regeixin pels quatre principis anteriorment citats. La societat ha donat un pas endavant, i nosaltres hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies. En aquest sentit, i sense ànim de ser exhaustiu, tenim sobre la taula els problemes de l’atur, l’habitatge, la sanitat, l’educació, el deute i el medi ambient. Aprofitem idò el cicle electoral que es tancarà amb les properes eleccions generals per formular solucions als esmentats problemes entre totes les forces transformadores. 

La feina conjunta, l’elaboració d’un programa engrescador, ambiciós i aglutinador és el fonament de la nostra victòria, ja que suposarà corregir els errors que es van cometre fa dècades, quan el bipartidisme imperant a principis de segle XX va ensorrar-se. El diumenge 25 s’hi van posar els fonaments, però victòria no vindrà sola: l’hem d’anar a cercar i ens toca a tots nosaltres alçar el nou edifici sobre les runes del Règim del 78. Tot dependrà de la nostra ambició i de la capacitat que tinguem d’entendre el missatge llençat per la ciutadania.

S’han bastit els fonaments per a la victòria i la clau la tenim nosaltres, perquè com deia  Salvador Allende, “la Història és nostra, i la fan els Pobles”.

Jordi Jiménez Gomila, membre de l’assemblea local des Castell d’EM-EU

Share This