Es busquen responsables.

Més de 800 dones i 23 nens i nenes assassinades, víctimes de violència de gènere. 185 menors orfes a conseqüència de l’assassinat de les seves mares a les mans de les seves parelles o exparelles homes. Davant aquesta situació a qui assenyalem? A qui demanem responsabilitats? A les dones? Als homes? A l’Estat i les seves Institucions?

Òbviament, la dona víctima de violència masclista no és culpable de la seva situació, encara que alguns s’obstinin a dubtar-ho. Les dones no som culpables de ser assetjades, de ser agredides físicament, emocionalment, sexualment. No som culpables a pesar que les recomanacions en matèria de violència contra les dones es dirigeixin gairebé exclusivament a nosaltres. Denúncia, explica-ho, no surtis de nit, no t’emborratxis que et fa vulnerable, no portis tal o com roba, no donis senyals d’alguna cosa que no compliràs després i un llarguísim, etc. Amb aquestes recomanacions l’única cosa que s’aconsegueix és assenyalar-nos com a responsables, com a mereixedores del que ens passi per no estar atentes, per no explicar-ho, per no resistir-nos…

Els homes com a col·lectiu tenen una responsabilitat directa en aquest tipus de violència, ja que són ells els qui l’executen. No obstant això, tant en mitjans de comunicació com en campanyes de visibilització i sensibilització sobre la violència contra les dones la invisibilitat de l’agressor és una constant. Per què no se’ls diu a ells que no peguin, que no violin, que no assetgin? L’agressor, l’acosador, l’assassí no és un boig aïllat, no té un ADN especialment masclista o especialment violent. L’agressor ha estat socialitzat com qualsevol home, en la seva masculinitat, aquesta que li atorga el poder de fer amb les dones el que li sembli, perquè així ho dicten els seus mandats de gènere.
L’Estat i les seves Institucions tenen la responsabilitat del còmplice, del que veu i no denúncia, o almenys no ho fa amb la contundència necessària. És inacceptable que la meitat de la població (homes) d’aquest món sigui un perill potencial per a l’altra meitat (dones) que sofreix la salvatge vulneració dels seus drets i que solucionar això no sigui una prioritat màxima per a cap Estat.

Quan un lladre assalta un xalet qui és culpable? Si apliquem els paràmetres que s’apliquen en casos de violència contra la dona diríem que el culpable és el propietari del xalet perquè va provocant, perquè a qui se li ocorre viure en un xalet, li aconsellarem que millor es vagi a viure a un pis humil en algun barri obrer i així no li assaltessin més el xalet. La detenció de l’assaltant no es produiria, ja que no hi ha hagut danys més enllà del robatori. I si els assalts a xalets comencen a ser habituals. Llavors l’Estat llançarà campanyes per conscienciar a la ciutadania que no està bé anar a viure a un xalet.
Però la propietat privada sí que és una prioritat, no com la vulneració dels drets humans, per la qual cosa en la crua realitat el culpable és l’assaltant, que serà detingut immediatament i sobre el qual caurà tot el pes de la llei.

Assumim d’una vegada per sempre la nostra responsabilitat i avancem cap a la igualtat real d’una vegada per sempre.

Share This