No és nou que a les Illes Balears el turisme sigui el tema clau de qualsevol sobretaula o de qualsevol tertúlia als bars, ja que any rere any esmicola’m els rècords de temporades anteriors, i sobretot des del 2012 la cosa se’ns ha anat de les mans. Per tal de poder aterrar i saber com hem arribat aquí, m’agradaria fer un petit resum en 2 línies del que ha succeït en els darrers anys.

1960 el turisme ja prolifera a les Illes Balears i després de l’aperturisme del règim franquista facilita l’arribada de turistes a les nostres illes, fet que suposa el primer boom turístic, fonamentat bàsicament en la proliferació d’establiments hotelers arreu de les nostres costes, se’n feien per tot i es tenia una visió territorial de Balears desenvolupista on el formigó i l’asfalt era l’adob perfecte (Pla Provincial de les Illes Balears 1973). La cosa evoluciona favorablement fins que a la dècada del 1980, la planta hotelera està col·lapsada i neix un nou tipus d’allotjament, que foren els apartaments turístics, que permetien major autonomia respecte als establiments clàssics i proliferaren de nou, desenes d’establiments. Aquesta segona fase de desenvolupament li direm segon boom turístic. Arran d’això apareixen noves modalitats que no suposen cap revolució com és l’aparició de l’agroturisme durant els 90 d’entre altres. Així arribam a l’any 2012, on succeeix un canvi normatiu que permetrà de nou el rellançament de l’activitat turística, la llei turística (o la mal anomenada llei Delgado 8/12), converteix gairebé qualsevol cosa en una activitat turística potencial, ja per aquelles dates gent com Macià Blàzquez avisava «Los usos turísticos se extienden por todas partes y, en un año de expectativas récord, la nueva ley Delgado, 8/2012 del turismo, posibilita legalizar chalets unifamiliares y adosados. Solo en Mallorca, por ejemplo, más de 226.000 edificaciones de las afueras pueden legalizarse como alojamiento turístico reglado».

A partir d’ençà que, des del meu punt de vista, podem xerrar del tercer boom turístic, ja que el nombre de visitants es dispara, i on van tots aquests nous turistes que desembarquen als nostres ports i aeroports? Doncs a habitatges residencials, ja que la llei Delgado legalitzava aquest tipus d’allotjaments. Aquest tipus d’activitat es tornà tan rentable que es disparen el nombre d’allotjaments que realitzen l’activitat i si a tot això afegim portals web que permeten la contractació online sense passar per cap tipus de filtre ni de control per part de les administracions públiques tenim el còctel perfecte.

Inicialment fou ben rebut, dinamitzava l’economia, generava la rehabilitació d’habitatges antics, retornava l’activitat als pobles. Fins i tot nombrosos economistes batiaren aquestes experiències d’autogestió turística «economia col·laborativa», però evidentment això només era la punta de l’iceberg, això va permetre la reactivació del sector de la construcció, va rellançar la nova construcció sobretot dins sol rústic (on ja genera l’edificació d’una hectàrea diària l’equivalent a un camp de futbol). Com és tan fàcil, tothom que disposava cases buides inicià el negoci incrementant el preu del lloguer, per què qui llogaria ca seva per 300 o 400 euros a un treballador cada mes quan pot treure 2000 o 3000 euros cada mes llogant als turistes? Progressivament l’habitatge en règim de lloguer regular va disminuir i es va encarir.

I així hem arribat als nostres dies on l’economia col·laborativa ha derivat un cop més a la cobdícia col·lectiva, on les persones que no tenim 2000 euros cada mes per pagar el lloguer no tenim on viure, ja que tot ha esdevingut un element turístic per fer negoci. És innegable que el lloguer vacacional ha canviat radicalment la societat. En primer lloc ha socialitzat part dels beneficis turístics abans gestionats gairebé en exclusiva pel sector hoteler, també ha generat la reactivació econòmica de la part forana però el preu a pagar és substancial.

Per tant necessitam una fortíssima regulació o la prohibició de l’activitat, perquè sinó basta veure Eivissa per saber el que succeirà en breu a la resta de l’arxipèlag, requerim una restricció més forta de l’actual per evitar la proliferació de bolets de formigó a la part forana, requerim una limitació de les places turístiques on també entrin els lloguers vacacionals per posar sostre a l’activitat turística, la diversificació dins el teixit productiu per no dependre en exclusiva del turisme… Hi ha solucions al problema però cal ser valent per evitar no poder viure dins el nostre territori perquè estarà consumit per la cobdícia d’alguns.

Juan José Martínez Riera, geògraf i coordinador general d’Esquerra Unida de les Illes Balears

Share This