Els passats 29 i 30 de novembre, Alberto Arregui (advocat i membre de la Coordinadora Federal d’Izquierda Unida) va oferir a Palma dues conferències obertes a la ciutadania.

La primera, titulada «A 100 anys de la revolució russa» va despertar l’interès de nombroses persones, que es van apropar fins a l’espai Àgora de Palma. Una conferència que no va decebre, després de gairebé dues hores d’explicació del que va ser i suposar la Revolució Russa, es van obrir diversos torns de paraula per així poder debatre sobre la qüestió i fer apunts i preguntes.

Arregui va iniciar la conferència sobre la revolució russa amb una frase tan senzilla com certa “Un segle després, posar-se en el tema de la revolució russa, exigeix un treball d’arqueologia, ens hem de desfer dels sediments que estan sobre la revolució russa”.

Des del punt de vista d’Arregui «es va demostrar que una societat sense banquers, sense empresaris, sense terratinents va funcionar i es va aconseguir una de les majors fites de la societat humana. Avui dia, des del món capitalista, es té pànic que una cosa similar torni a succeir.»

S’ha de tenir en compte que una revolució és l’expressió dels conflictes més aguts d’una societat, d’un moment en el qual s’han fet incompatibles els mètodes de dominació amb les aspiracions d’aquesta societat, unes classes ascendents contra unes decadents. Però la revolució russa no es pot entendre sense la contrarevolució que es va produir en algun moment -avui hi ha uns estats capitalistes on abans hi havia l’URSS.

La conferència oferida per Alberto Arregui, sobre la Revolució Russa, va fer un repàs exhaustiu d’aquells anys on el poble es va aixecar i va decidir que havia de prendre en les seves mans el seu propi destí.

Es van tocar temes tan diversos, i alhora tan intrínsecs, com és el del cultiu de la revolució, la repressió patida, la presa de consciència de la societat i els canvis socials, l’organització dels sòviets, les institucions i la divisió de poders, la lluita de classes, Lenin i Stalin, Korniloff, l’aïllament o l’exercit.

Una conferència del més interessant, que podeu veure en el següent enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=LEaO3HqRY1g&feature=youtu.be

La segona conferència que va oferir Arregui va ser titulada «La revolució democràtica de Catalunya i l’ofensiva del règim». Si la primera va comptar amb un nombrós públic, aquesta va superar totes les expectatives fins al punt que es va omplir l’aforament havent-hi persones que van haver de seguir la conferència en peus. Com no podia ser d’altra manera, en finalitzar la ponència d’Arregui, es va obrir un torn de paraula per poder debatre sobre allò que exposà i que va comptar amb encara més intervencions que el dia anterior.

Durant aquesta xerrada, va ser destacable l’autocrítica que Arregui va fer sobre el moviment d’esquerres espanyol, el qual en tot moment es va mantenir com un espectador d’un partit de tenis.

No obstant això, també es van plantejar tesis com el reconeixement de drets, el qual va lligat a un subjecte capaç de portar aquest dret endavant. És a dir, el Poble Català pot prendre la decisió sota les seves pròpies perspectives sense haver de regir-se per estaments externs a ells. En aquesta perspectiva, sent Espanya un país que reconeix el dret a l’autodeterminació pot opinar, però no condicionar l’elecció del poble català. A conseqüència d’això, el debat canviaria d’enfocament centrant-se més en si la passa que vol donar l’estat català és millor que aquell que li proporciona l’espanyol.

Llavors, atès que l’esquerra espanyola ha tingut un paper secundari en els moviments catalans, no ha pogut oferir-los res pel simple fet que no ha tingut res a oferir. Quant al Govern, s’ha de recalcar, que el problema no és el PP, sinó la concepció d’Estat. L’actuació correcta hauria d’haver estat, almenys, donar suport a aquells que estan intentant conquistar alguna cosa, ja que no es pot «tirar» el Govern. «La participació és la primera obligació i deixar de criticar des de la barrera una necessitat», van ser paraules d’Arregui. Perquè una altra dificultat és que des de fora de Catalunya, Euskadi i tants altres territoris, costa d’entendre que aquests són països diferents.

Un altre gran error de l’esquerra és dir «aquesta no és la nostra guerra» en referència a Catalunya. El motiu és que aquesta és la primera fase d’un projecte que es mantindrà. La solució immediata, plantejada per Alberto, és que Units Podem ja hauria d’haver oferit un sistema de coalició als partits nacionalistes catalans, remarcant la tardança i anhel d’aquest acte, per així poder prestar l’ajuda tan escassa, que ha donat l’esquerra espanyola i tan necessària per al moviment revolucionari al mateix temps.

Una conferència del més interessant que, en breu podreu veure en el canal de youtube d’EUIB.

Share This